Un Santos (Sense Santos)

UN SANTOS (SENSE SANTOS)

(Homenatge a Carles Santos al Teatre Lliure)

          Per fi torno a trepitjar un teatre després d'un llarg ramadà per culpa d'una pneumònia, quasi, que vaig agafar, cagumtot; més m'hauria valgut enxampar un pet de whisky, però l'home disposa i déu disposa (Thomas de Kempis, o no?)...

          Avui al Teatre Lliure hem assistit a un espectacle titulat UN SANTOS (SENSE SANTOS) que en realitat ha estat un homenatge al gran creador de Vinaròs mort el passat desembre, aquest músic genial que al llarg dels anys ens ha proporcionat nits inoblidables al teatre i també fora, perquè no es va limitar a fer d'intèrpret, es va submergir en la composició musical, la escultura, la fotografia, la poesia, la dramatúrgia, un autèntic renaixentista... del segle XX.

          L'espectacle comença amb l'aparició de Mònica Lòpez abans d'aixecar el teló, espectacular, guapa, amb el seu vestit estil "Chicago, el Musical": Santos cabrón crida emulant aquell espectacle que es deia Patetisme Il·lustrat, seguit d'altres insults i acabant amb el més contundent: músic!

          Desapareix, s'aixeca el teló i després d'un llarg silenci en un escenari despullat, si exceptuem un piano de cua en un racó, sona Bujaraloz by Night, i apareix Cesc Gelabert ballant aquestes repeticions pianístiques. No narraré per ordre el que va passant perquè en passen moltes de coses: incursions a La Pantera Imperial, El Compositor La Cantant El Cuiner I La Pecadora, Brossalobrossotdebrossat i així un repàs a bona part de la seva obra.

          Hi ha hagut números curts, mitjans i alguns de més llargs, però tot ha fluït amb dinamisme i sense encantar-se, com en un circ de tres pistes. També hi ha hagut algunes actuacions que jo no tenia identificades com a espectacle del autor, però és clar, tampoc ho he vist tot. És el cas del Jordi Molina Sextet i les seves sis tenores, o el moment en que han aparegut els Lieder Camera i han atacat el Crucifixus del venecià Antonio Lotti, moment especialment màgic pel moment de calma que ha aconseguit penetrar a l'ànima dels espectadors. La discussió entre Francesc Orella i un actor, em sembla valencià, que no he pogut identificar, ha estat divertidíssima, opinant de com farien un concert del Santos i deixant anar un grapat de bestieses.

          I abans d'abaixar-se el teló, del cel ha caigut "una cosa" que ha mig destrossat el piano que havia restat immòbil i callat al llarg de l'obra. En vida, Santos va dir que tots els pianistes havien de destrossar un piano com a mínim una vegada a la vida; així arribarien a abastar la plenitud. Desig acomplert, admirat mestre. A continuació ha caigut el teló, el públic ens hem posat a aplaudir dempeus, i com que ningú ha sortit a saludar, al final hem pujat fins al vestíbul a prendre una copa i comentar el bé que ens ho havíem passat. Felicitacions a Montse Colomé i Anna Llopart, coordinadores i directores de la performance. Al foyer ni un comentari negatiu, només gent contenta i cares somrients, tots orgullosos d'haver participat en un acomiadament com aquest. Jo quan sigui gran i em mori, vull tenir un funeral així.