BOURNE
(cinc pelis d'acció i garrotades)
Després d'una bona
tanda de cine variat, tirant a culte, tipus fòrum, amb pelis Indies,Turques,
Iranianes, alguna indie tipus Sundance
i qualque anglesa de qualitat; també alguna sèrie potent, m'he fet una
desintoxicació i en una mena de retorn als anys joves m'he fotut un xute de cine d'acció, i m'he empassat
tota la saga Bourne. No, no rieu.
Jason Bourne és un
personatge de ficció nascut de la ploma de Robert Ludlum — no és cap passerell,
novel·lista d'èxit amb més de 100 milions de llibres només d'aquest "heroi"—.
Bourne és ex agent de la CIA, lluitador implacable i en el fons (molt al fons)
un bon noi, però ell no ho sap tot això.
Amb aquesta base el
guionista Tony Gilroy, principalment, veterà d'aquest tipus de pelis, ha muntat
uns guions molt sòlids amb els que s'han fet cinc pelis, d'aquelles d'acció de
veritat, on tot passa molt de pressa i passen moltes coses en una pila de
ciutats del món.
La idea inicial és
brillant, doncs en contes d'anar directament a les garrotades han centrat la
trama en el perfil psicològic del prota, que té molts problemes, començant
perquè ha patit amnèsia i no sap qui és. Sap que es mou amb gran facilitat per
tot el món, que en un banc Suís en una caixa forta li guarden una pila de
passaports i un sac de diners, que parla idiomes, sap informàtica, logística i té
una gran facilitat per escapolir-se dels seus perseguidors. Sap que repartint
llenya és implacable... però res més.
Les cinc pelis de
la saga estan força bé, si exceptuem la quarta en que van canviar de director i
protagonista. Aquí se'ls en va anar la olla (jo no la vaig ni acabar), però la
resta dirigides per Doug Liman i Paul Greengrass com a cine d'acció estan molt
bé. El cine nord-americà aquest tema el domina i tenen indústria per a fer-lo
funcionar. Potser es passen una mica a l'hora de les persecucions
automobilístiques urbanes, però és clar després de The Blue Brothers de John Landis, qui es resisteix...
La música la van
encomanar a un veterà del cine d'acció, John Powell, gat vell d'aquest tipus de
films. No és fàcil omplir les oïdes de música obsessiva per augmentar la
sensació de tensió sense arribar a allò tan emprenyador que se'n dius tocar els
collons. Compleix molt bé la seva missió sense atabalar.
En quant al
càsting, a l'americana. Apart de Matt Damon, el protagonista hi surten
quantitat d'artistes coneguts i d'altres per conèixer. Éls bons fan
cara de bons, especialment les noies, i els dolents fan cara de dolents,
francament molt dolents, així no es confon ningú. Això és tot. Jo m'ho he
passat molt bé i fins i tot em sembla que m'he rejovenit, i tot sense sortir de
casa (que estic confinat).
El millor d'aquestes pel·lícules és la càmera que fa bondat i es queda quieta perquè l'espectador pugui disfrutar de les plantofades. Ara hi ha directors amb menys ganes de treballar que movent una mica la càmera es pensa que ebs enganya, però l'únic que aconsegueix és que acabem tots marejats.
ResponElimina