MEDEA

MEDEA

(al Teatre Lliure)

          Aquests dies estem de clàssics grecs i avui ha tocat Medea al Teatre Lliure de Montjuic —també hi estan fent Ismene al foyer. Medea és una obra desbocada, quasi sense límits. Martí Sales n'ha revisat els textes d'Eurípides i Sèneca, i n'ha fet una síntesi genial, molt bona.

          Medea és una dona despitada, esposa de Jason, de qui està bojament enamorada, però el rei Creont un bon dia decideix que Jason, l'heroi, s'haurà de casar amb la seva filla i proporcionar-li descendència, i per tant repudiar Medea i fins i tot els seus dos fills. Aleshores Medea embogeix, i en venjança mata els propis fills per fer mal a Jason. Potser és un spòiler, però de fa 2.500 anys, més o menys, o sigui que...

          Lluís Pasqual, que ha dirigit la peça, ha sigut un murri i ha obviat les parts més "aventureres" de l'obra. Ha passat per damunt del velló d'or, i l'ha mencionat de passada, com tampoc com va aconseguir Jason les seves proeses. S'ha centrat en la part més desesperada del llibret i li ha dit (suposo) a Emma Vilarasau: desespera't, embogeix i clama al deus per aquesta mala jugada, i l'actriu li ha fet cas.

          Així en una sala Fabià Puigserver, tota tapada de negre, amb el terra negre ha aparegut una Medea desesperada, folla, sota una pluja impenitent, queixant-se d'una manera estripada, demanant el perquè d'aquella ordre tan poc assenyada, però ningú se l'escolta. I parla amb Creont que li dona unes hores perquè abandonin la ciutat, ella i els seus fills. Com podeu suposar la cosa no acaba bé.

          La peça està plantejada com a obra d'una sola persona, tot i que hi surten altres personatges, però tot volta al costat de Medea, que no para de lamentar-se i maquinar una venjança. Roger Coma i Andreu Benito, els dos personatges complementaris, apart dels dos nens que fan de fills, actuen molt bé, però al final no deixen de ser uns comparses necessaris del personatge central.

          Un vestuari sobri, de color negre excepte en els fills, signat per Alejandro Andújar —també autor de l'escenografia— ha donat la idea exacte del que estava passant a Corint. La magnífica il·luminació dissenyada per Pascal Mérat ha reforçat la idea i el so de Roc Mateu ho ha acabat d'aglutinar tot. Al principi, en una pantalla gegant s'han vist unes imatges de Queen cantant, però la música ha derivat cap al Dido's Lament de l'òpera Dido And Eneas de Purcell, que hem recuperat al final. No es podia escollir millor tema que el d'aquesta dona enamorada que se sacrifica pel seu amant. La música del barroc és "molta música".

          Excel·lència per tot arreu que el públic que omplia la sala ha premiat amb forts aplaudiments. El espectadors hem retroba una Emma Vilarassau immensa en mans de Luís Pasqual, que continua sent uns dels grans directors del teatre català, i la resta d'actors han sabut estar en un segon pla digníssim que els honora. Enhorabona a tots, de cor.

A Teatro con Eduardo

A TEATRO CON EDUARDO

(al Teatre Lliure)

Abans de començar a escriure aquesta ressenya m'agradaria deixar clar el següent:

1.— Jo sóc un enamorat del teatre italià: Commedia dell'Arte, Goldoni, Pirandello, De Filippo... els que em coneixen ho saben. Sóc dels que agafen un avió per anar a veure una obra italiana en la seva pròpia salsa; per això no tinc mandra.

2.— Lluís Pasqual, per a mi, és un dels grans directors teatrals del món que conec (Europa). Sé que en sap molt de teatre italià i que Eduardo de Filippo li agrada, fins el punt de programar-lo any rere anys al Lliure.

Doncs avui no he entès res, i parlo de A Teatro Con Eduardo i he fet una cosa que no faig mai abans de publicar una opinió; repassar que han dit diversos crítics de teatre i he comprovat que la seva opinió i la meva són diametralment oposades. A tots els ha agradat molt i s'ho han passat molt bé, just al revés de mi. Què m'ha passat?

El que hem vist no és una obra, és el tros d'una i una altra de sencera; no passa res, però no he entès el motiu d'aquesta "fussió", tot i que les dues són d'Eduardo de Filippo. D'entrada han fet una part de Uomo e Galantuomo, la part de la companyia quan assaja i després d'un breu espai musical, La Grande Magia, sencera. Jo la primera la vaig veure a la televisió italiana fa anys protagonitzada pel mateix De Filippo i val a dir que les actuacions eren molt contingudes. La Magia la vaig veure a Milà dirigida i protagonitzada per un dels grans especialistes, Luca de Filippo, fill d'Eduardo, i també era molt poc exagerada si la comparem amb la del Lliure.

Val a dir —pel que he vist jo de teatre a Itàlia— que en obres d'aquest estil s'esvalota més el públic que els actors. M'explico: en les obres infantils tots hem vist com els nens veuen que apareix el llop silenciosament per darrera d'un arbre i avisen als pastors que estan badant. Doncs allà passa una cosa semblant; en una situació graciosa l'actor es pot quedar impàvid i el públic reaccionar i celebrar-ho aplaudint i fins i tot interpel·lant-lo.

Com va dir el savi, les comparacions són odioses, o potser vaig anar al teatre amb una idea ja formada i el que vaig veure no era el que m'esperava. Si va ser així, l'error és meu. Per altra banda sí vull dir que la posada en escena, la il·luminació, el vestuari i les projeccions de Nàpols... en fi, tot el muntatge va ser de categoria. Una cosa que em va fallar va ser el so; no sé que passava però o cridaven molt o si hi havia amplificació alguna cosa va fallar. Jo acostumo a portar audiòfons al teatre, i me'ls vaig treure.

Acabo: em sembla que menys a mi, a tothom li va agradar molt a jutjar pels aplaudiments. A mi em va venir al cap una dita de la meva àvia (que era una dona molt assenyada): mai plou a gust de tothom.

Dona No Reeducable

DONA NO REEDUCABLE

(al Teatre Lliure de Gràcia)

Voleu saber que és el terrorisme d'estat? No us quedeu amb els GAL que eren uns aficionats i el Sr. X un polític mediocre —la qual cosa no els eximeix de responsabilitats ni els evita la vergonya—; estic parlant de terrorisme a gran escala, a la russa. Aneu al Lliure a veure Dona No Reeducable, però aneu-hi preparats, amb les espardenyes ben lligades, perquè són 70 minuts molt durs.

Ens parla en primera persona l'Anna Politkóvskaia, una periodista russa compromesa amb els drets civils i bel·ligerant amb l'administració Putin, especialment pel conflicte Txexè. Un jerarca de l'època va publicar un informe on parlava "d'aquesta gent" que no obeïen les consignes i eren un problema, qualificant-los de No Reeducables i que, per tant, s'havien de suprimir, així, directament. Anna Politkóvskaia estava en aquesta categoria, i d'aquí ve el títol que Stefano Massini va donar al monòleg.

La peça està estructurada en capítols curts amb la projecció en una pantalla que ens va donant l'entrada a cada tema, com per exemple el reclutament de soldats per combatre els independentistes txetxens. Arrel de les protestes de les mares del soldats, Putin, home pràctic ho va resoldre de cop. Només reclutaven orfes sortits de tota mena d'institucions dubtoses, començant per les presons. Va ser un exèrcit de borratxos, drogats, violadors i gent sense consciència que mataven quasi per plaer i violaven les dones sabent que la majoria eren musulmanes i per tan serien abandonades per les seves famílies. Guerra bruta portada al més alt nivell. Militars que feien "el farcell", consistent en lligar 10 persones amb una bomba al mig i fer-la esclatar i així capítol rere capítol

Miriam Iscla, en la pell de la reportera va desgranant tota mena d'indignitats, així com la por que passava, les detencions, les agressions i un llarg catàleg de calamitats. Un dia, mentre estava a Grozny, rep la trucada del seu fill per dir-li que a l'apartament de Moscú on viuen han assassinat a una dona que s'assemblava molt a ella. Una equivocació que al cap de pocs mesos van corregir. Va aparèixer amb quatre trets a l'ascensor del bloc on vivia. Com que no la podien reeducar, la van eliminar.

Lluís Pascual ha fet una filigrana amb la direcció d'aquesta peça d'Stefano Massini; hi ha donat un enfocament que, sense deixar de ser una mena de documental, recordarem com un monòleg teatral de molta categoria, amb una càrrega emocional brutal, i Miriam Iscla n'ha fet una creació. Penso que ha de ser difícil, per no dir quasi impossible, tirar endavant la representació i a mitja obra no caure de genolls a terra i dir-li sanglotant al públic "no puc més". Sort que és una gran professional. Pasqual diu en el programa de mà que quan va llegir la obra se li va aparèixer la cara i la veu d'una actriu (Iscla). Jo d'això en dic tenir nas; no podia triar millor.

L'escenografia senzilla, una taula de treball plena de papers, una llibreta a les mans per fer entrevistes, la pantalla de projecció  i poca cosa més. Una il·luminació adequada al to de cada moment però sense protagonismes, sempre encoixinant l'actuació. El Lliure de Gràcia ple fins a la última butaca de la última fila d'un públic atent que no gosava ni a estossegar, ni a desembolicar un caramel, colpit pel que passava a l'escenari, silenciós... i quan al final s'han apagat els llums, ha explotat aplaudint i cridant bravos, alliberant tota la tensió acumulada en aquells setanta minuts inoblidables. Bravo Pasqual! Bravo Iscla!

Els Feréstecs

ELS FERÉSTECS

(al Teatre Lliure de Montjuic)

Que bo és el teatre quan és bo! Sé que acabo de deixar anar una redundància i que no és un pensament massa profund, però m’ha sortit així, que hi farem. Deixeu-me que ho atribueixi a la senzillesa de la sinceritat.

Goldoni (tothom dret, sisplau) va situar I Rusteghi en el carnaval de l’any 1760 i Lluís Pasqual l’ha traslladat als carnavals de l’any 1874, durant la Primera República, a Catalunya, aprofitant la coincidència del moviment conservador i retrògrad que va haver-hi per part d’alguns ciutadans que trobaven malament “l’excés de llibertats”. Goldoni escrivia les seves obres en lingua veneta, i Pasqual n’ha fet la traducció —impressionant, per cert— en un català amb accents de la garrotxa, la marina baixa i les balears, amb afegits en castellà; un encert que l’agermana amb l’original.

L’obra és molt divertida, una glopada d’aire fresc, senzilla i innocent, però compte, tots els “goldonis” tenen una doble lectura que els caracteritza: la sàtira dels costums. En aquest cas carrega en contra dels “feréstecs”, els amos de la casa, autoritaris, malcarats, amb el no com a resposta única. Planifiquen les vides dels seus, en aquest cas el matrimoni de la jove Llucieta amb el Quimet, sense ni demana’ls-hi la opinió. Naturalment les coses s’embolicaran...

Paco Azorín ha ideat una escenografia espectacular aprofitant els recursos —infinits?— de la sala Fabià Puigserver, sacrificant l’aforament de les 736 places que te, a la meitat. El resultat és molt gratificant, deixant les arcades que adornen les parets al nivell de terra, i servint com a decoració lateral. El públic en una única grada giratòria central que ha ofert una dinàmica difícil d’explicar, però fascinant. La bona il·luminació ha fet la resta i el vestuari adequadíssim.

En quant a les actuacions, per treure’s el barret i compte que no crec que sigui fàcil parlar amb aquella barreja d’accents sense entrebancar-se. Tots els actors d’un histrionisme exagerat, però molt ajustat al que demanen els papers. No oblidem que Goldoni només està una mica més enllà de la Commedia dell’Arte. Aquí vull fer l’homenatge a tot l’elenc anomenant només a una de les actrius, la més jove, la “nova”, Laura Albert. Lluís Pasqual l’ha obsequiat amb el paper de la seva vida, de moment. Acabo destacant la boníssima direcció que ha fet que una obra de 90 minuts ens passés en un sospir i amb ganes de més.

Ple absolut a la sala i aplaudiments a dojo. Ens ho hem passat molt bé i al sortir només se sentien comentaris elogiosos. Mira, ho tornaré a dir: que bo és el teatre quan és bo.

BLACKBIRD

(al Piccolo Teatro di Milano)

          Hi ha gent que en sap i entre quests hi conto al David Harrower (autor) i al Lluís Pasqual (director). Avui he vist Blackbird al Piccolo Teatro de Milà i he quedat clavat a la butaca: extraordinària!

          El tema és delicat. Una noia de 27 anys, després que n’han passat quinze va a buscar a un home de 55. Vol explicacions; van tenir una relació amorosa consumada... quan ella en tenia 12 i ell 40. Naturalment hi ha un culpable, especialment davant la llei, però ningú no és innocent. Ell, després de passar-se uns anys a la presó complint condemna, ha refet la seva vida, viu amb una dona i s’ha canviat el nom; ella no. A mida que la obra va avançant l’espectador ja no sap qui té raó, si és que en una cosa així existeix la raó. Tothom té clar que el que va passar és condemnable, però la ambigüitat cada vegada es fa més present, i el que queda clar és que va ser una història d’amor, que possiblement encara no ha acabat.

          El Teatro Studio del Piccolo té una construcció força particular. Tot i no ser massa gran s’assembla al interior d’una gran xemeneia de totxo vist i això ajuda molt en aquesta escenografia, ja que representa que l’acció passa en un magatzem industrial que és on ell treballa i ella el va a buscar. Paco Azorín ha fet la resta amb quatre elements del tipus meccano i ho ha fet molt bé, un 10.

          La interpretació es mereix comentari apart. Tan Massimo Popolozio com Anna Della Rosa han estat magnífics. Tot i les situacions extremes, mai trepitgen la ratlla de la exageració; si es desmarxessin l’obra seria inaguantable, i com sempre que els actors estan bé s’ha de felicitar al director. En Lluís Pasqual ho ha brodat.

          Una tarda per a recordar. Tres quarts d’entrada, però els que hi érem hem aplaudit a rabiar.

CELEBRACIÓ

(Al Teatre Lliure de Gràcia)

Aquesta obra ha propiciat un debat sobre si és o no un Pinter menor. Jo crec que sí, però amb l’afegit de que és un gran Pinter menor. M’explico: no és una peça d’aquelles que ens fan rumiar fins que ens peta el cervell o se’t destrossa l’ànima, que ens fa veure el miserable o insolidari que és el ser humà o que ens toca allò que no sona fen-nos pensar massa i deixant-nos fets pols per una temporada... Res de tot això. És una comèdia, una comèdia molt divertida i que, com totes les comèdies, té un rerafons que ens pot fer rumiar, si en tenim ganes.

          La obra: restaurant de luxe, dos menjadors, en l’un dues parelles que celebren un aniversari de boda, en l’altra una parella que no se sap que celebra, els amos del local i el cambrer. Tots estan molt contents i alguns d’ells molt beguts i fins i tot esnifats. Surt de tot i cadascú va a la seva bola, especialment el cambrer (un Boris Ruiz en estat de gràcia) que sovint fica cullerada, sempre pixant fora de test explicant batalletes del seu avi, en el més pur estil Ionesco. Els diàlegs són molt divertits i sovint provoquen riallades.

          La funció està molt ben muntada amb una posada en escena força espectacular, lluint de “Lliure remodelat”, amb pujades i baixades d’escenaris mòbils. Bona direcció del Lluís Pasqual mantenint cada actor en el seu lloc, un risc, ja que molt d’ells van borratxos i no hi ha cosa més perillosa.

          Una hora i deu minuts de diversió; m’ho he passat molt bé i estic segur que els actors també.

http://www.teatrelliure.com/