Esmorza Amb Mi

ESMORZA AMB MI

(a la Sala Beckett)

          Esmorza Amb Mi és una obra complicada; ni planteaminto, ni nudo ni desenlace  ni històries. El que estan fent a la Beckett Los Montoya funciona amb paràmetres diferents. Segons com la podríem titllar d'una obra coral, d'aquelles en que els diferents personatges es van entrellaçant entre ells, al estil de la peli Short Cuts de Robert Altman, però la diferència és que en aquesta obra de teatre només hi ha quatre actors, o sigui que més que coral és un quartet

          Tot i així, les vides d'aquests quatre joves s'entrellacen, i de quina manera. El desamor hi és present tota l'estona, tema que l'Ivan Morales ja va tocar amb encert a Sé De Un Lugar. Tenim la Natàlia que s'ha enrotllat poques vegades amb el Salva; una relació poc (gens) profunda. El Salva és músic, admirador de Burt Bacharach, però la seva producció és una merdaca i no va massa més enllà d'un jingle publicitari que ha cantat la Carlota, novia del Sergi, fisioterapeuta que tracta la Natàlia després d'un accident de trànsit...

          Amb aquest vímets Ivan Morales trena un cistell en que hi fa cabre tristesa, desamor i mitjania, on els quatre personatges queden entrellaçats entre ells i on no tot és el que sembla. Abans de l'accident la Natàlia estava filmant un reportatge sobre el desamor; vaja, home, justament sobre el desamor. Els personatges són tots uns immadurs (emocionals)? La meva àvia, que era una dona molt sàvia, deia que "qui no té un nap té una col". El problema aquí és que a més de naps, tots tenen cols. Com podeu veure, la cosa és complicada i trista.

          L'obra, però, és fascinant per diversos motius. Per començar la posada en escena, espectacular, doncs només d'entrar ens trobem amb una grada circular, molt escalonada que a mi em va transportar en una sala d'autòpsies de facultat de medicina. La música n'és protagonista —jo tot el que he vist de l'Ivan Morales ha tingut música protagonista— i la il·luminació encara més. Tan l'escenografia com la il·luminació venen signades per Marc Salicrú: un fort aplaudiment per a ell, doncs aprofitant l'especial muntatge, Salicrú ha dissenyat una il·luminació boníssima, agressiva, de llums contra els espectadors però, no sé com s'ho ha fet, sense agredir al públic. El resultat ha estat espectacular.

          Les actuacions molt bones, cadascú en el seu paper, des del fisioterapeuta dient estupideses citant Confuci contínuament, fins a la seva novia embarassada (no importa de qui), dubitativa i "carallota". Anna Alarcón, Andrés Herrera, Mima Riera i Xavi Sáez estan els quatre excel·lents i s'ha de dir que no hi ha cap paper "de lluïment" en el sentit d'aquell moment àlgid que dispara els focs artificials. Ivan Morales els ha mantingut a tots en el to exacte, dirigint-los magistralment. No us la perdeu, i si d'entrada no acabeu d'entendre el que està passant, no us amoïneu. Deixeu-vos fascinar per la màgia (trista) del que esteu veient.

          P.D. La Mima Riera està embarassada; no molt però sí una miqueta, i guapíssima. A la majoria de dones els prova l'embaràs, i m'agradaria saber si l'Ivan la va triar pel seu estat físic, o volia fer l'obra amb ella i al quedar-se prenyada va adaptar la peça.