AUDIÈNCIA / VERNISSATGE
(a La Villarroel)
Penso que Václav
Havel va ser una persona a admirar i tenir en compte, conseqüent amb les seves idees i ferm en les
conviccions fins al punt que va fer cap a la presó una pila d'anys. A casa
nostra actualment el coneixem molt aquest color i potser per això la posada en
escena d'Audiència / Vernissatge ha estat tan oportuna. Deixo la política i em
poso a parlar de teatre, tot i que de vegades és difícil de separar.
Pere Arquillué s'ha
estrenat amb aquestes dues obres en la tasca de direcció; deu ser difícil per una
persona que ha fet tan de teatre no voler, algun dia, donar la seva pròpia
visió dirigint l'escena. Doncs felicitats: ho has aconseguit i penso que amb
nota.
Es tracte de dues
peces satíriques, que segons expliquen els seus biògrafs va escriure "per
fer riure als seus amics" —i suposo per posar de mala llet als seus
enemics, que no eren pocs—. Vist damunt l'escenari ens adonem del ridícules de
les situacions plantejades, tan en Audiència com a Vernissatge —especialment la
primera—, però si t'informes del moment en que van ser escrites el somriure
se't torna ganyota preocupada. És teatre de l'absurd? Sí, tot i que el que és
absurd es haver de viure sota règims totalitaris i feixistes com el que
actualment suportem els catalans.
Arquillué ha sigut
un murri i s'ha rodejat d'un equip de luxe: Anna Maria Ricart a la dramatúrgia,
Max Glaenzel com a escenògraf, Ferran Carvajal en moviment escènic i ajudant de
direcció, Jaume Ventura responsable de la il·luminació, i per acabar-ho de millorar
un càsting de traca i mocador. Josep Julien fent dos papers de descerebrat,
Rosa Gàmiz de tòtila i Joan Carreras com a Vanek, l'alter ego de Havel, l'home
a reeducar perquè agafi el camí recte.
Amb tots aquests
elements Arquilué ha decidit fer un muntatge molt "tirat amunt",
quasi una passada de voltes, sense treva ni contenció i penso que li ha sortit
molt bé. M'ha donat la impressió que arrel d'actuar a Art, amb la versió més
estripada que he vist —i que em va agradar molt— va descobrir que quan l'obra
és bona es pot estirar la corda fins a molt amunt, només amb la precaució de no
petar-la (però s'ha de conèixer el límit), i que així ho ha fet. Potser no van
per aquí els trets, però a mi m'ho ha semblat, i ho aplaudeixo.
Bona nit de teatre
a la Villarroel, amb un públic que ha sortit entusiasmat i ha aplaudit i
aplaudit sense treva. Satisfacció per als més grans, com nosaltres els avis, i
els més joves, com els nostres néts que ens acompanyaven. Nit rodona i a sopar
a un bon restaurant.
I ara només una
pregunta: tot i saber que és ficció, es pot veure tanta cervesa?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada