THE LEGEND OF SLEEPY HOLLOW
(al The Other Palace de Londres)
The Other Palace és un teatre adscrit al Off WestEnd que, en la meva opinió, és un dels millors (que jo
conec) de Londres per la seva estructura i per la seva programació. A més, al
bar serveixen uns gin-tonics boníssims —a preus de fantasia— i a la primera
planta t'hi espera el restaurant Carrara que pren el nom de la seva escala de
marbre. Tot molt cool, que intueixo
el que vol dir, sense saber-ho exactament. Però anem al teatre.
Els de la National Youth Music
Theatre hi han muntat La Llegenda d'Sleepy Hollow, un musical basat en el
relat curt de l'autor nordamericà Washington Irving. Una estrena mundial que
vaig agafar pels pèls, ja que la van estrenar el dia 22 i només va estar en
cartell quatre dies. Ja ho tenen això els teatres de l'Off.
Aquest Sleepy té poc a veure amb la peli de Tim Burton, una marxada d'olla
que s'ajustava poc amb la història original; penso que els creadors han de
tenir marge per fer volar la seva imaginació, tot i que de vegades es cremin
les ales per volar massa prop del sol... En aquest cas, però, s'han ajustat a
la història original i com que Ichabod Crane és mestre, bona part dels protagonistes
cón canalla, i aquí juga un paper important la National Youth Music Theatre que en una ressenya anterior ja he
explicat el que és. És remarcable que adolescents d'onze i dotze anys actuin
amb l'aplom i la professionalitat en que ho fan. La qualitat de les veus, el
saber moure's i l'ajustar-se a la partitura amb els seus pianos i fortes és realment
sorprenent.
Dels 38 intèrprets que hi habia damunt l'escenari, el més gran era un dels
10 músics, una violoncelista de 22 anys, i el més jove la que feia d'una filla
de pagesos, de 11 anys. Val a dir que la música d'Eamonn O'Dwyer, autor també
de les lletres, no és gens fàcil d'interpretar, és música de teatre amb molts
canvis de tempo i salts d'octava que no es poden fer cridant; demanen matisos o
es perd l'efecte buscat per l'autor.
Malgrat la joventut de tot l'equip interpretatiu, tan el director com la
coreògrafa —Alex Sutton i Cydney Ufindell-Philips, noms per a mi desconeguts—
han aconseguit un resultat extraordinari. Naturalment hi ha protagonista, però
la cohesió i el nivell altíssim és de nota. Ningú sobresurt per damunt els
demés, cosa que jo agraeixo molt, sempre que el nivell estigui unificat per la
banda alta de la qualitat.
Bé, la història no l'explico perquè és prou coneguda, i com he dit no han
fet un Tim Burton, sinó que han estat fidels a Washington Irving. El teatre
quasi ple, però no del tot. A partir del dia 1 començarà la moguda important.
El mes d'agost, tot i no ser com Barcelona on sembla que pengin els cartells de
"tancat per defunció", és un mes relativament fluix, especialment
pels teatres de l'Off, que no reben
la visita de turistes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada