AFANYS D'AMOR PERDUTS

AFANYS D'AMOR PERDUTS

(al TNC)

          Permeteu-me que faci algunes precisions. La Sala Petita del TNC de petita no en té res. Els muntatges a tres bandes són molt punyeters. Els humans, de promig comencem a perdre capacitat auditiva als 65 anys, i la majoria de persones més grans de 75 tenen dificultats per oir. El que ajuda molt és veure la cara del que parla i (sense ser-ne conscients) llegir-li els llavis. Els objectes sòlids tapen la visió; de petits, quan algú interferia posant-se al mig, li dèiem "eps, que la carn de burro no és transparent"; sé que és una expressió lletja, però m'encanta, em transporta a la meva infantesa. Dic tot això perquè els responsables d'Afanys d'Amor Perduts, peça en cartell al TNC penso que tot això no ho saben, i per això els hi explico (el saber no ocupa lloc).

          Em poso a la feina. Aquest Shakespeare diuen que és dels primers, una comèdia d'embolics, d'aquelles que últimament es representen molt, i sense cap mena de respecte, passant-se pel forro la temporalitat i altres coses. Bravo. No fa massa vaig veure As You Like It al Globe de Londres, i també els hi van fotre pels descosits. El problema d'aquest muntatge no és que sortissin patinets elèctrics, motos, bicicletes, sessions de cine, escopetes de dos canons i màquines d'escriure, no. El problema del muntatge d'avui és que no tots els espectadors ho hem pogut fruir al cent per cent.

          L'obra s'ha muntat a  tres bandes, amb els dos laterals bastant profunds —d'aquí la nota que la Sala Petita de petita no en té res—. Al mig de l'escenari i "han plantat" un arbre, bé, una soca immensa i gruixuda —d'aquí lo de la carn de burro...—, i per acabar-ho d'espatllar gran part de l'obra els actors l'han fet com si hagués estat muntada a la italiana, o sigui de cara a la grada central. Conclusió, els que sèiem als laterals cap al final, i que estem en la franja d'edat esmentada al primer paràgraf, hem quedat ben fotuts —i jo porto audiòfons, que ajuden, però només ajuden—. Per acabar-ho d'espatllar el tros de peli, en contes de projectar-lo contra la paret del final, l'han fet sobre un llençol posat quasi a tocar de la grada central. Sort que era Le Voyage Dans La Lune de Meliès, que l'he vist mil vegades... però penso que Bibibana Puigdefàbregas, responsable de l'escenografia no l'ha encertat.

          L'obra, com ja he apuntat, és de les d'embolica que fa fort en versió fot-li que és de Reus. Homes d'alt llinatge més curts que una cua de conill, noies més espavilades que la mare que les va parir, un noble espanyol gomós —estic segur que quan Shakespeare la va escriure ja va pensar en Carles Martínez—, una camperola mostrant cuixa que com diuen a Lleida feia goleta, i un pallasso curt però simpàtic, que ho embolica tot —un altre que quan el bard el creava pensava en l'Oriol Genís—. Anomeno aquests, però tots han estat molt bé.

          Boníssima il·luminació de Bernat Tresserra, moviment escènic notable de Roberto G. Alonso i vestuari de traca i mocador de Miriam Compte. Bona direcció de Pere Planella, però no exempta de culpa pels problemes abans esmentats. Llàstima, cony!