25 de març 2019

MAR DE FONS

MAR DE FONS
(al Teatre Lliure)




          Avui he tingut una decepció amb l'obra Mar De Fonsal al teatre Lliure de Gràcia. Varies persones me n'havien parlat bé, però jo l'he trobat fluixa, llarga i tirant a pesada. I doncs? Penso que ha estat (en part) perquè ja l'havia vist, bé... n'havia vist el que havia estat la llavor: m'explico.
          El novembre del 2015 al Porta 4 es va estrenar una peça titulada Diari d'una Miliciana del dramaturg mallorquí Jaume Miró i dirigida per Toni Galmés, obra que explicava molt bé una expedició que l'agost del 36 va salpar de Barcelona amb destí Mallorca per reforçar als republicans i expulsar els feixistes de la illa. Cinc dels voluntaris eren joves infermeres (unes putes segons els falangistes) que van acabar capturades, torturades i violades. En l'obra hi sortien cinc actrius i tres actors.
          Ara la peça ha canviat de nom, s'hi expliquen més coses i, per fer-ho, s'ha ampliat l'autoria que passa a ser "equip de dramatúrgia". A més de l'autor "inicial" Jaume Miró s'hi han afegit Pere Fullana —que també fa de director—, Carme Planells i Aina Salom. Un pila de canvis importants: hem perdut dos actors, hem guanyat dramaturgs, minutatge i històries implicades —algunes d'elles, no calia—. En canvi la part —per a mi molt important— de la captura i tortura de les noies s'ha esfumat.
          Penso que amb aquests canvis l'obra ha perdut la contundència que tenia com al·legat antifeixista en particular i de la barbàrie de la guerra. Abans era un bombó concentrat, de xocolata negra i licor fort, i ara és un pastís de xocolata amb massa gustos, sense el regust de les coses autèntiques, allò que se'n diu gust de "tornem-hi".
          Alguns dels afegits m'han semblat patètics, especialment el del compte Rossi i el capellà del poble. Per altra banda les actuacions han estat correctes i difícils pel munt de papers que interpretava cada actor. L'escenografia ni bé ni malament. No he acabat d'entendre que significava la paret de fons com de ferro rovellat, però no m'ha fet cap nosa. Els videos no m'han aportat res. Per a mi si no són molt necessaris, prefereixo fer volar la imaginació.
          A l'obra hi participen dos músics en directe Miquel Àngel i Agustí Aguiló que interpreten temes molt variats populars i algun de propi del Miquel Àngel, però per a mi el tema estrella ha estat quan han tocar un tros d'Elm del jazzista nordamericà Richie Beirach, no massa conegut, però molt bo. Podeu trobar la peça a YouTube.
          Acabo dient que no m'ha convençut, però m'alegro de com ha anat, perquè sembla que el públic ha sortit molt content de totes les funcions.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada