From Bach to Radiohead

FROM BACH TO RADIOHEAD

(al Teatre Lliure de Montjuic)

Ara Malikian és un violinista libanès de procedència armènia i resident a Madrid. Nascut al 1968 —el mateix any que el també libanès Wajdi Mouawad a qui vam tenir també a la sala Fabià Puigserver fa uns dies— a conegut de prop el disbarat de la guerra i ha explicat que de nen va assajar hores i hores dins refugis antiaèris per protegir-se de la guerra. Ara és ciutadà del món.

Malikian és un gran violinista amb un domini de la tècnica que alguns comparen amb el gran Paganini. Ha estat concertino de orquestres simfòniques, però des de fa uns anys s'ocupa en gires arreu del món amb els seus espectacles, un dels més coneguts és el que porta el nom de PaGAGnini coproduit amb Yllana.

Avui ens ha ofert en concert únic a Barcelona From Bach to Radiohead, acompanyat de Juan Francisco Padilla i Rubén Rubio en un recorregut per una pila de músiques, doncs pensa —i jo hi estic d'acord— que la separació entre clàssica i popular està més passada de moda que les calces de canalé. Ha començat amb Bach, Charpentier, Falla, Tom Waits i molts d'altres, i ha tancat tornant a Bach. Com és costum ha tret els sons més "gemegats" del seu violí, alternant-los amb suavitats de seda, tocant totes les notes possibles —i jo diria que fins i tot algunes d'impossibles— fent-lo sonar d'aquella manera lamentosa, que no lamentable, dels que han begut de les cultures musicals més variades —clàssica, oriental, àrab, jueva, gitana, klezmer, flamenca—. Però tot i la seva qualitat, penso que alguna cosa no ha acabat de funcionar prou bé.

Aquest noi s'hauria de plantejar moderar els excessos de virtuosisme i els tècnics de so adequar el volum a la acústica de la sala. Avui ens han atabalat a decibels, però no en tots els temes. Per el meu gust els que m'han agradat més han estat Agua e Vinho, del brasiler Egberto Gismonti, tocat amb la moderació i delicadesa que es mereix el tema, i la peça de Bach que ha fet al final ordenant als tècnics suprimir l'amplificació. Com a showman s'ha de dir que domina l'art de relacionar-se amb el públic. N'ha dit unes quantes de ben divertides i en un plis plas s'ha ficat el públic a la butxaca.

La Fabià Puigserver plena fins a la bandera ha aplaudit amb força, dempeus, aquella cosa tan xula que quan passa només veus esquenes i culs. A mi no m'ha semblat un espectacle —observeu que no dic concert— del tot rodó. Ja sabem que les comparacions són odioses, però m'ho vaig passar molt millor amb PaGAGnini.