AQUESTS CINC ANYS
(al Maldà)
¿Perquè The Last Five Years (Els Últims Cinc
Anys) s'han convertit en Aquests Cinc Anys? Ho ignoro. Potser per aquella
"cosa" que passa en aquest país on Some Like It Hot es converteix a Con Faldas Y A Lo Loco. Però al final això no és el més important.
Aquest és un
musical de petit format: només dos intèrprets i una formació instrumental breu en la seva formació original:
piano, guitarra, baix elèctric, dos cellos, celesta, campana tubular i violí,
vuit instruments en mans de sis intèrprets, on la part del lleó se l'emporten
el piano i el cello.
Petit format però
gran en creativitat, Jason Robert Brown per aconseguir el que busca la seva
dramatúrgia utilitza tots els estil musicals que l'interessen (i que domina)
pop, jazz, latin, rock, klezmer —un dels protagonistes és jueu—, folk... perquè
a més de compositor és el dramaturg (història), lletrista (paraules) i arranjaments
musicals. Les obres de Brown, i aquesta en particular, demanen una àmplia gama
vocal que obliguen a matisar, una de les coses més difícils dels musicals de
petit format on la gran orquestra no ho tapa tot.
Explicat tot això
vaig al que hem vist avui al Maldà, i crec que s'han comés alguns errors de
base. Micrar els intèrprets en un local tan petit o no controlar la
sonorització que en alguns moments, massa, s'ha saturat i "feia saltar"
les orelles. Un altra error, per a mi, ha estat escollir piano i violí davant
la tria de només dos instruments. Penso que el cello, per la seva tessitura
molt semblant a la veu humana hauria estat una molt millor opció; no oblidem
que en la obra original de cellos n'hi havia dos.
En quant a
interpretació, penso que Marc Vilavella, director, Anna Herebia, de la que he vist
coses excel·lents i Marc Flynn, han pecat d'optimistes. Aquesta és una obra
molt difícil que penso que els ha anat una mica gran. Això no és Carousel o The Sound Of Music, musicals plens de cançonetes fàcils i resultones. la generació de Jasson Robert
Brown o Andrew Lippa no es caracteritzen precisament per la seva senzillesa i
facilitat d'interpretació.
Menció apart vull
fer del pianista Gustavo Llull que s'ha carregat la peça a l'esquena sense
defallir. Sempre he admirat aquests pianistes que són capaços d'aguantar sense
despentinar-se hora i vint d'espectacle i sense baixar ni un moment la qualitat
de la seva interpretació. Jo quan sigui gran vull tocar el piano com ell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada