27 de gen. 2020

DECADÈNCIA

DECADÈNCIA
(al Teatre de l'Aurora)





Steven Berkof és una mena de força de la naturaleza, és d’aquelles persones que donen per a molt i fan les coses generalmente bé. Com a dramaturg té un currículum envejable —Els Dolents de Shakespeare, Com els Grecs, la propia Decadència… per citar peces que hem vist a Catalunya—, però a més és actor de televisió, de cine —porta prop de cent cinquanta pelis—, ha fet de guionista, productor i director i també d’assot de polítics conservadors (que és tot un art). La Margaret Thatcher diuen que el somiava.
Aquest cap de setmana a l’Aurora hem vist Decadència, obra en que es carrega la “alta societat” anglesa i els burgesos que escalaven a cops de colze per equiparar-s’hi, als anys 80’s; altra cop l’entorn de la Thatcher.
Alguns afortunats aquesta peça ja l’havíem vist a Igualada l’octubre del 2018 en un #dillunskabrota en versió lectura pels mateixos actors d’avui: la Míriam Alamany i el Carles Martínez. Va ser una prèvia, aquesta mena d’entrenament que fan els professionals per assajar davant d’un públic atent. Us poso l’enllaç del que vaig escriure aquel dia: https://bit.ly/2vlkQDq i així no caldrà que repeteixi conceptes. Tots els assistents vam quedar admirats, però avui l’admiració ha sigut doble al veure l’obra en la seva plenitud: escenografia, il·luminació, moviment escenic, vestuari, espai sonor… Ah, la màgia del teatre quan es fa amb tots els ets i uts!
Segons ens ha fet saber la directora Montserrat Balenyà, el copione el tenia ben guardat en un calaix esperant el día de despertar-lo. Ha valgut molt la pena. Rodejada d’un equip molt bo han sabut convertir uns diàlegs volgudament estúpids i decadents, dits en vers amb unes rimes carrinclones com de literatura “tot a cent”, plenes de grolleries que no arriben ni a ser eròtiques. Un espectacle meravellós d’aquells que exigeixen molt als intèrprets.
Per començar sorpren l’escenografia d’Alfons Ferri i Laia Tubio, amb una mena de quadro immens penjat del sostre i inclinat a favor del público on s’hi projecten pintures. Només aquest detall ja ens sitúa en una casa de nivel econòmic o al restaurant de l’Hotel Savoy de Londres. Molt bona la il·luminació de Sylvia Kuchinov que acaba de crear l’ambient necessari junt amb el vestuari d’Albert Merino. Àlex Polls s’ha encarregat del so escollint les músiques adequades a cada momento. Especialment fascinant ha estat el momento en que la parella está a l’òpera veient The Fairy Queen de Purcell utilitzant una butaca com a únic attrezzo. En cine un sopar al Savoy el presentarien amb una taula molt ben parada, coberteria de plata, maître, somelier… Aquí n’hi ha prou amb la narració del menú i explicant el que mengen. Ens diuen els vins que beuen i com maltracten i menyspreuen al cambrer, que per això és un ser inferior que está per servir-los. És la convenció entre actors i espectadors; ells expliquen unes mentides i nosaltres ens les creiem  i fins i tot "ho veiem" quan ho fan bé.
La peça és rodona i aquesta decadencia es converteix en excel·lència perquè ha anat a parar en bones mans. La traducción de Neus Bonilla i Carme Camacho molt ben treballada, i s’ha de tenir en compte que gran part és en vers, unes rimes forçades que destaquen l’esnobisme de les dues parelles. La dirección de Montserrat Balenyà ajudada per la Montse Colomé en el moviment escènic ho ha acabat de quadrar.
Gran cap de setmana de teatre i un encert del Teatre de l’Aurora per programar-ho.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada