ÀNSIA

ÀNSIA

(a l'Institut del Teatre)

          A l'Institut del Teatre s'hi fan representacions molt interessants a càrrec d'alumnes dels últims cursos. Son pràctiques molt lloables perquè no són una classe, sinó representacions "autèntiques", amb vestuari, escenografia, il·luminació i, el més important: amb públic. Jo hi he vist una mica de tot, moltes vegades coses interessantíssimes. Ha estat el cas del passat divendres amb la posada en escena d'ÀNSIA, una obra de la malograda Sarah Kane, una dramaturga amb forts desequilibris mentals —Psicosis de les 4:48— que aprofitant un descuit dels vigilants de la institució on estava, es va penjar quan només tenia 28 anys. Imagineu-vos el que li devia passar pel cap.... tan jove.

          Com podeu suposar, ÀNSIA no és una comedieta d'embolics, i alta comèdia. És una queixa, un esgarip en que els quatre personatges viuen amb dolor trastorns, angoixes i soledat. Dic els quatre personatges però penso que en realitat només en són un explicat a quatre veus. Això encara li dona més gruix al drama i l'allunya de la possible monotonia d'un monòleg.

          El públic (reduït) entrem en l'aula en que es farà la representació. L'escenografia, de Judit Colomé, és com a mínim estranya, doncs hi ha cadires repartides per tres de les parets i unes quantes pel mig. Ja hi ha quatre noies i ens anem acomodant. Amb puntualitat de teatre anglès arrenquen unes projeccions que fan que tinguem la sensació de viatjar en un tren o un autobús sense saber cap on anem, i de sobte arrenquen els monòlegs, que no ho són, en un to desesperat. No sabem ben bé que passa, però ens envaeix una mena d'angoixa. No és un teatre de plantejament que tingui un fil a seguir, és de rebre sensacions, de vegades com un cop de puny al estómac.

          I aquí està el mèrit de l'equip de quatre actrius sota la direcció de Júlia Barceló; quatre noies molt joves: Anna Beltran, Carme González, Aida Moré i Mariantònia Salas —per ordre alfabètic perquè han actuat al mateix nivell—, que han sabut posar-se dins els personatges i submergir-se en els seus inferns particulars, en realitat els de la Sarah Kane. Em sortit contents per haver fruit d'un espectacle ben fet i optimistes perquè amb actrius amb aquesta formació el nostre teatre té futur; aquesta és una obra molt difícil. Però també una mica destrossats pel que ens han explicat... No, no ens ho han explicat, ens ho han fet viure, i això encara és pitjor. Una espectacle magnífic!

          Com a curiositat, dues de les noies són illenques i tot i conèixer el català estàndard, el conjunt va decidir que ho fessin en balear, i ha estat un encert. El públic ha aplaudit molt i ells estaven radiants, no n'hi havia per menys. Fa goig veure la joventut amb tant d'entussiasme.

Bolxevics

BOLXEVICS

(A la Biblioteca de Catalunya)

Els de La Perla s’han afegit a la corrent de cedir espai a companyies convidades i han organitzat una mena d’aixopluc com els que fan al Lliure. Bona idea! que penso que serveix molt bé per donar espai a noves formacions i de passada aprofitar infraestructures.

Bolxevics és l’obra que hi he vist avui, una peça estranya en que tres revolucionaris es tanquen en una església aprofitant que els creients ja no hi van. Confesso que no l’he entès i el que s’explica en el programa de mà tampoc m’ha ajudat gens. En copio textualment un bocí: Això és la casa del senyor. Acta del dia: ser radical. Usarem com a mètode el pensament col·lectiu on l’escolta, el respecte i el criticisme hi són indispensables. Posar-nos d’acord. Renegar del reconeixement. No desitjar l’èxit a ningú. Rendir-se amb el cap ben alt. Les facultats són les facultats, per exemple, cantar. Cantar no pot ser ni ideològic ni polític. Ens mantindrem ferms i units: recordar-nos contínuament allò essencial (?)

La posada en escena atractiva, una taula i cadires al centre i l’entorn ple de rampoines i andròmines, però ha pecat d’àmplia, doncs ha utilitzat tota la nau i això a la biblioteca, amb les seves males condicions acústiques és un problema. Il·luminació i vestuari sense destacar.

Penso que el problema de l’obra està en el text d’Aleix Aguilà que és confús i no aclareix bé el que pretén explicar, i per acabar-ho d’espatllar l’obra, pel que diu, és massa llarga. Els actors penso que han fet el que han pogut sota la direcció de Júlia Barceló, que ha tingut el desencert de fer-los cridar de manera desaforada, cosa que ha fet que les veus rebotessin per les pedres venerables de la nau gòtica. El millor ha estat un cor que ha cantat molt bé a capella, però no em feu explicar que representava perquè no ho sé.

Força públic que ha premiat a la companyia amb aplaudiments moderats.