L'ESPERA
(al Teatre Lliure de Gràcia)
Estem al settecento, a Venècia. La jove comtessa compromesa en matrimoni amb un duc francès ha tingut una relliscada i està prenyada. Els seus pares l’han reclòs en un palauet als afores fins que tingui la criatura i el problema quedi resolt. Només l’acompanyen la seva dida i una criada jove, també embarassada.
Així comença l’obra en un escenari únic, la cambra de la jove aristòcrata, on només hi ha un llit i una taula. Per una finestra enreixada s’intueix un jardí i el pas de les jornades a través del dia i la nit, tot gràcies a una magnífica il·luminació.
La jove noble no suporta estar enclaustrada i encara menys la nova minyona que li han adjudicat, però de mica en mica aquest odi, i el fet d’anar avançant en l’embaràs les dues juntes, es va transformant en amistat, comprensió mútua i fins i tot amor. Tot i així la minyona té molt clar el seu rol en una escala social on la diferència és un abisme.
El text és molt bo i té moments brillantíssims quasi de comèdia goldoniana, com quan la minyona explica qui la va deixar embarassada i com, o el que s’ha de fer perquè a la nit de noces el marit es pensi que s’és verge, però no és una comèdia. El final, tot i que sembla que fa una pirueta, és dramàtic.
El director, Juan Carlos Martel, ha sabut aprofitar, o ha fet créixer, la química existent entre la Marta Marco i la Clara Segura, que han estat brillants. La Isabel Rocatti també molt bé, però el seu paper no és tan gratificant. El Lliure de Gràcia ple i els assistents hem agraït l’actuació amb una llarga tanda d’aplaudiments.
