L'Inframón

L'INFRAMÓN

(al Teatre Lliure de Gràcia)

Si algú em demanés definir l'obra d'avui amb una sola paraula, escolliria "sòrdida"; és el que m'ha semblat. Després si m'hi fessin afegir adjectius diria que l'he trobat una mica confusa i amb un final no massa ben resolt. És una obra que podríem titllar de ciència ficció, i avanço que l'sci-fi no és un gènere que a mi m'enamori.

L'obra avança en dos plans paral·lels, l'un real en que una investigadora interroga al creador d'un món virtual, un home que admet que està malalt, amb tendències irrefrenables cap a la pederàstia, i conscient d'això crea aquesta mena de second life, per donar sortida "sense fer mal" a ningú del seu entorn. El segon pla són escenes d'aquest món virtual, en les que (tranquils) no hi ha cap escena desagradable, excepte que el paper de la nena de deu o onze anys el fa una nena... de deu o onze anys. Aquí és on m'ha semblat sòrdida l'obra, en la posada en escena. Jo tinc netes d'aquesta edat i no m'agradaria que fessin aquest paper en l'obra. No tinc clar que l'actriu infantil sabés massa el que feia —i ho feia bé—, però si ho entenia, pitjor, molt pitjor.

Com podeu veure m'està sortint una crítica poc professional. A mi no em preocupa si en un futur proper o no es podran cometre tota mena "d'abusos virtuals", em dona la impressió que si algú fa mal se'l farà a si mateix. A mi el que m'ha fet mal és veure una nena tan petita en un paper tan brut com aquest. Fa poc dies ja em vaig lamentar que dues nenes de deu o dotze anys actuessin en una obra de Rodrigo Garcia vestides i movent-se com dues putetes. Potser amb l'edat m'estic tornant carca.

De totes maneres intentaré opinar sobre l'obra des del punt de vista teatral. L'escenografia molt bé; freda, fredíssima com penso que demanava la peça. L'únic inconvenient és que "la gàbia" estava molt elevada i penso que als de la primera fila els han donat una mica pel sac; jo, que venia informat, estava a la sisena (no hi ha res com tenir amics). També hi ha hagut un altra d'inconvenient, no sé si atribuïble al muntatge: l'audició. Al Benito, al Carreras i al Pi se'ls ha sentit prou bé perquè tenen veus potents masculines, però a la Ulldemolins s'ha patit per entendre-la clarament i a l'actriu infantil se la sentia fatal. És molt difícil, o potser impossible, que una nena tan petita projecti bé la veu des de dins una gàbia.

Obviant el tema acústic, crec que les actuacions han estat totes bones i que Juan Carlos Martel els ha dirigit bé. Les projeccions, videomapping o el que fos, nota alta. M'ha sorprès que el Lliure de Gràcia no estava massa ple, però els assistents han aplaudit amb furor; jo ho he fet moderadament perquè com a obra no m'ha semblat com per a tirar coets.

Please, Continue (Hamlet)

PLEASE, CONTIUE (HAMLET)

(al Teatre Lliure de Gràcia)

El que fa Roger Bernat no és ben bé teatre, més aviat són experiències a partir d'idees molt interessants i curioses. Please, Continue (Hamlet) va per aquí. Junt amb Yan Duyvendak han creat un espectacle que d'espectacle potser en té poc, més aviat és un exercici, un assaig en el sentit literari, contraposat a la novel·la (que seria l'obra de text).

Doncs de que va tot això, mestre? El teatre s'ha convertit en la sala d'un jutjat on un magistrat, un fiscal i un advocat defensor, assistits per un agent judicial imparteixen justícia. Un home jove ha assassinat al seu sogre a sang freda; però és un assassinat o un homicidi? Ho haurem d'aclarir. El jove admet que va apunyalar al sogre, però la víctima estava amagada darrera una cortina i el xicot assegura que es pensà que era una rata —en aquell barri pobre on viuen n'hi ha moltes—, però les rates circulen a l'altura del cor d'un home cepat o van per terra? Massa preguntes a fer, massa dubtes a aclarir. Per això es celebra un judici.

I ara alguns detalls: el jove es diu Hamlet, la seva nòvia Ofèlia i el pare d'ella i sogre d'ell Poloni. En la vista oral també testifica la mare del noi, de nom Gertrudis. Us sona aquesta família? Aquí la pirueta bona que ha fet Roger Bernat i el seu soci ha estat barrejar dos tipus de professionals: Ofèlia, Hamlet i Gertrudis els interpreten Maria Rodríguez, Pol López i Mercè Arànega, professionals de la interpretació i el magistrat, la fiscal, el defensor i l'agent judicial són realment professionals de la judicatura que s'han ofert per fer aquest exercici. Bona idea, però...

Sempre el p... però. Se m'ha fet una mica llarga i avorrida per culpa que els professionals de la judicatura no han sabut —ni tenien l'obligació de saber— donar el ritme necessari perquè la cosa no es pansís. Les intervencions de fiscal i defensor han sigut, pel meu gust, massa llargues i un pèl pesades, i en canvi la dels actors professionals més que curtes, curtíssimes. Potser li ha faltat un cert equilibri en el repartiment de rols.

Tot i així estic content d'haver vist la funció perquè ha sigut diferent de les que veig habitualment, i això sempre és enriquidor. Els que exercim d'espectadors impenitents hem d'estar oberts a tota mena d'experiències. Això ens fa créixer i ens obre la ment a acceptar noves fórmules. Espectacle només de divendres i dissabte al Lliure de Gràcia, avui ple fins a la última fila.

M'oblidava d'un detall important. Al final el jutge ha triat nou persones del públic per fer de jurat, i després d'una deliberació en una sala apart, Hamlet ha sigut absolt. Se'n ha sortit prou bé.

P.D. la foto de l'encapçalament és del espectacle però del que es fa al Lliure. No n'he trobat cap més.

Dona No Reeducable

DONA NO REEDUCABLE

(al Teatre Lliure de Gràcia)

Voleu saber que és el terrorisme d'estat? No us quedeu amb els GAL que eren uns aficionats i el Sr. X un polític mediocre —la qual cosa no els eximeix de responsabilitats ni els evita la vergonya—; estic parlant de terrorisme a gran escala, a la russa. Aneu al Lliure a veure Dona No Reeducable, però aneu-hi preparats, amb les espardenyes ben lligades, perquè són 70 minuts molt durs.

Ens parla en primera persona l'Anna Politkóvskaia, una periodista russa compromesa amb els drets civils i bel·ligerant amb l'administració Putin, especialment pel conflicte Txexè. Un jerarca de l'època va publicar un informe on parlava "d'aquesta gent" que no obeïen les consignes i eren un problema, qualificant-los de No Reeducables i que, per tant, s'havien de suprimir, així, directament. Anna Politkóvskaia estava en aquesta categoria, i d'aquí ve el títol que Stefano Massini va donar al monòleg.

La peça està estructurada en capítols curts amb la projecció en una pantalla que ens va donant l'entrada a cada tema, com per exemple el reclutament de soldats per combatre els independentistes txetxens. Arrel de les protestes de les mares del soldats, Putin, home pràctic ho va resoldre de cop. Només reclutaven orfes sortits de tota mena d'institucions dubtoses, començant per les presons. Va ser un exèrcit de borratxos, drogats, violadors i gent sense consciència que mataven quasi per plaer i violaven les dones sabent que la majoria eren musulmanes i per tan serien abandonades per les seves famílies. Guerra bruta portada al més alt nivell. Militars que feien "el farcell", consistent en lligar 10 persones amb una bomba al mig i fer-la esclatar i així capítol rere capítol

Miriam Iscla, en la pell de la reportera va desgranant tota mena d'indignitats, així com la por que passava, les detencions, les agressions i un llarg catàleg de calamitats. Un dia, mentre estava a Grozny, rep la trucada del seu fill per dir-li que a l'apartament de Moscú on viuen han assassinat a una dona que s'assemblava molt a ella. Una equivocació que al cap de pocs mesos van corregir. Va aparèixer amb quatre trets a l'ascensor del bloc on vivia. Com que no la podien reeducar, la van eliminar.

Lluís Pascual ha fet una filigrana amb la direcció d'aquesta peça d'Stefano Massini; hi ha donat un enfocament que, sense deixar de ser una mena de documental, recordarem com un monòleg teatral de molta categoria, amb una càrrega emocional brutal, i Miriam Iscla n'ha fet una creació. Penso que ha de ser difícil, per no dir quasi impossible, tirar endavant la representació i a mitja obra no caure de genolls a terra i dir-li sanglotant al públic "no puc més". Sort que és una gran professional. Pasqual diu en el programa de mà que quan va llegir la obra se li va aparèixer la cara i la veu d'una actriu (Iscla). Jo d'això en dic tenir nas; no podia triar millor.

L'escenografia senzilla, una taula de treball plena de papers, una llibreta a les mans per fer entrevistes, la pantalla de projecció  i poca cosa més. Una il·luminació adequada al to de cada moment però sense protagonismes, sempre encoixinant l'actuació. El Lliure de Gràcia ple fins a la última butaca de la última fila d'un públic atent que no gosava ni a estossegar, ni a desembolicar un caramel, colpit pel que passava a l'escenari, silenciós... i quan al final s'han apagat els llums, ha explotat aplaudint i cridant bravos, alliberant tota la tensió acumulada en aquells setanta minuts inoblidables. Bravo Pasqual! Bravo Iscla!

Crecenunsoldéu

CRECENUNSOLDÉU

(Al Teatre Lliure de Gràcia)

Stefano Massini és un dramaturg florentí en el doble sentit que pot tenir la paraula: perquè va néixer a Florència i per la seva finezza. Molt jove —encara lluny dels quaranta— ja ha assolit un nom en l'escena italiana degut al seu pas pel Maggio Musicale florentí i les seves col·laboracions al Piccolo de Milà de la mà de Luca Ronconi. La temporada passada ho va petar tot amb la seva Lehmann Trilogy. Ara Lluís Pascual ens ha portat dos monòlegs, dues peces contundents: Crec En Un Sol Déu i Dona No Reeducable. Avui parlaré de la primera.

Tres dones que viuen en una de les zones més difícils del món. La primera és jove, estudiant universitària que viu a la franja de Gaza, una noia que es postula com a màrtir en un grup terrorista. La segona és de mitjana edat, israeliana, professora universitària. No és una integrista ultraortodoxe, però està terroritzada per els atenptats. La tercera és nordamericana, militar, que està a la zona en funcions de protecció. No té ideologia, només fa la seva feina i la seva aspiracióés és tornar a casa, al middle west amb el full de serveis acomplert.

El text és magistral i juraria molt ben traduït per Lluís Pasqual. Els personatges parlen des dels sentiments, cada una dels seus, i són sincers, a la seva manera. L'autor no pren part i no ens fa prendre als espectadors i no es posiciona en qui té raó i qui no la té. Cada personatge relata la seva part i els espectadors ens podem col·locar perfectament dins els seus cervells amb la qual cosa "ens fot" perquè ens obliga a pensar. Per això l'obra és tan colpidora, perquè en cada una de les tres veus som "la veu" i ningú ens alliçona sobre el que està bé o malament; és el que els està passant a elles.

En una posada en escena senzillíssima: una tarima i un faristol, Maria Rosa Sardà es disposa a llegir els texts, però no ens confonguem, no és una lectura, l'actriu s'hi involucra de tal manera que interprta cada personatge com si es tractés d'un drama dels forts de Shakespeare, i val a dir que s'hi deixa la pell. Lluís Pasqual, el director, ens ha enganyat, això no és una lectura, això és una interpretació i potent, potentíssima. Una actriu extraordinària, en estat de gràcia, sota la batuta d'un gran director. Redéu quina combinació!

A la sala del Lliure de Gràcia només es sentien respiracions contingudes, silencioses —em sembla que això és un oximoron—, tothom atent als canvis de registre de la Sardà quan interpreta cada una de les tres dones. Una il·luminació hàbil ens marcava lleugerament els canvis de protagonista canviant la llum dels focus; res més. Quan ha acabat, després d'uns segons de silenci respectuós, com si no ens creguéssim que l'obra hagués finit, la ovació ha sonat atronadora, els espectadors ens hem després de la pell de gallina i hem començat a aplaudir i aplaudir i aplaudir... Una nit per a recordar.

El Curiós Incident del Gos a Mitjanit

EL CURIÓS INCIDENT DEL GOS A MITJANIT

(al Teatre Lliure de Gràcia)

Penso que estem davant de la que serà una de les perles de la temporada teatral 2014-15. Aquesta obra te, pel meu gust, els elements que jo més aprecio en les peces teatrals: que sigui de text, que expliqui una història potent i que permeti lluir-se amb l'escenografia, i estic segur que El Curiós... te tots aquests elements, i més.

La novel·la de Mark Haddon va ser un èxit immediat a partir de la seva publicació, sent traduïda a moltes llengües. Recordo perfectament que quan va ser editada a casa nostra tothom (que llegia) en parlava i es preguntava qui era aquell autor encara jove que havia tingut aquella idea genial. Simon Stephens, dramaturg anglès, en va fer l'adaptació per al teatre, i aquesta és la versió que ha utilitzat Julio Manrique per presentar-la al Lliure.

Tot comença amb el descobriment que ha fet Christopher, un noi de quinze anys, dos mesos i tres dies (em sembla recordar): Wellington, els gos dels veïns ha estat assassinat i ara jeu al pati amb una forca clavada. Arriba la policia, Christopher reacciona malament i ataca al guàrdia. El porten a comissaria... La precisió en dir la seva edat, l'atac al guàrdia que el vol agafar (i per tant tocar-lo), tot te una justificació: el noi te la malaltia d'Asperger, una mena d'autisme —recordeu el Rainman que feia Dustin Hoffman en la peli de Barry Levinson?—.

Julio Manrique, com a director, ha fet una pila de coses bé, inclús m'atreviria a dir que les ha fet bé totes. Ha entès la problemàtica del personatge, la seva manera de reaccionar davant el món adult, la seva incapacitat per mentir... Ha comprés la problemàtica dels pares, la duresa de conviure amb una persona d'aquestes característiques que fàcilment poden abocar en el trencament d'una relació, el món protegit que aquests personatges viuen a l'escola especial... Una escenografia espectacular de Lluc Castells, ressaltada per la il·luminació de Jaume Ventura i un moviment coreogràfic de Núria Legarda han acabat d'arrodonir l'obra, i em deixo coses.

En quant a les interpretacions només en podré dir excel·lències; Pol López genial en un paper realment difícil i esgotador; la Marta Marco per enamorar en el seu paper d'educadora tendra, comprensiva... Cristina Genebat genial en la part tràgica de mare que ha abandonat al seu fill perquè no podia més —m'ha fet saltar les llàgrimes amb la lectura d'una de les cartes que li va escriure—. Ivan Benet perfecte en la part dramàtica del pare que s'ha empassat tots els marrons al quedar-se amb el fill. La resta d'intèrprets tots a un nivell altíssim. Una altra de les coses que més m'agraden al teatre, que el nivell d'interpretació estigui equilibrat: el protagonista és el protagonista i el valet que avisa que el sopar està servit (només una frase) ho han de fer igualment de bé.

M'aturo, perquè en un moment o altre s'ha de parar. Repeteixo, una de les joies de la temporada. Les entrades es van exhaurir en un plis plas; han prorrogat i em sembla que ja no en queden. No faré futurisme perquè se'm va trencar la bola de vidre —em sembla que era made in China—, però no m'estranyaria que al programa de la temporada vinent hi llegíssim El Curiós...

El Reportaje

EL REPORTAJE

(al Teatre Lliure de Gràcia)

Al Teatre Lliure de Gràcia s'ha fet, només tres dies, aquesta obra de Santiago Varela, autor argentí per a mi desconegut on es toca el tema de la repressió a l'Argentina a mans de la dictadura (segons els colpistes Proceso de Reorganización Nacional) que va terroritzar el país del 1976 al 1983. L'obra comença amb els preparatius de l'entrevista que una periodista li farà a un ex-general a la presó on compleix condemna per la seva participació durant el brutal règim de terror que va assolar el país. Al cap d'un moment apareix emmanillat el militar, vestit d'uniforme i acompanyat d'un guàrdia. L'alliberen de les manilles i comença l'entrevista. L'interès de la periodista és principalment conèixer detalls de la censura i repressió en el món cultural, especialment l'incendi del Teatro Picadero el juliol del 1981. L'ex-general entrevistat era el responsable dels "temes culturals".

Ja de bon principi ens adonem que el militar està molt envellit física i intel·lectualment; perd el fil, s'oblida de noms, en confon altres, però tot i així quan li convé aguanta el tipus i desvia la conversa cap a un altra camp. En un moment determinat es vanta que ell de jove li agradava molt el teatre i admirava als actors i autors que considerava bons, no com els "d'ara", i fa un elogi de Doña Rosita la Soltera. La periodista li pregunta: "li agrada Lorca?" i aleshores recorda que Federico era homosexual i nega taxativament que Doña Rosita sigui de Lorca, a la manera militar: jo dic que no i no se'n parla més. Amb molt poc esforç de l'entrevistadora, el militar, però, es va deixant anar i no s'amaga de la seva manera de pensar, diu que tot el que van fer era necessari, reconeix que el petit teatre progressista va ordenar cremar-lo ell i que, ras i curt, la cultura sense control és molt perillosa. Encara que només siguin quatre eixelebrats comunistes, assemblearis i homosexuals; s'han d'esclafar. Es el huevo de la serpiente, diu en referència a la teoria que com que la closca és transparent i es veu l'animaló, fa gràcia, però més tard es convertirà en un perill.

Obra política sortida d'un concurs que la Secretaria de Cultura de la Presidencia de la Nación va encarregar com a homenatge al teatre incendiat (fet real). Les obres guanyadores es van estrenar en el nou Teatro Picadero inaugurat el 2012.

En principi sembla una obra senzilla de posar en escena, però no ho és gens ja que el director (excel·lent Hugo Urquijo) ha d'administrar molt bé els silencis, les absències mentals del militar, les aturades de conveniència, els raptes de ràbia i fúria... És una obra amb tres actors, però quasi un monòleg. El vigilant, no te cap frase i la periodista (Susana Hornos, parella actual de Luppi) no deixa de ser una secundària, quasi una comparsa. Luppi avui ha estat excel·lent, i dic avui perquè sembla que ahir no es trobava massa be i va estar una mica baix, però avui fantàstic. A casa nostra vam tenir el meu pare vivint amb nosaltres fins que va morir amb 94 anys i puc dir que me l'ha recordat molt en la manera que reaccionava quan no es recordava de coses, confonia noms, es quedava aturat... Avui l'he tornat a veure en els moviments del protagonista, amb la diferència de que el meu pare era molt bona persona.

El Lliure de Gràcia ple del tot i quan s'han apagat els llums ha sonat una ovació descomunal. Fins i tot una veïna meva que ha dormit bona part de l'obra picava de mans com una posseïda. Luppi ha agraït l'homenatge, però se'l veia realment fatigat. Sembla que no fa molt va passar per una operació de cor i aquestes coses donen bastant pel sac, però mentre ha estat a escena s'ha entregat i ho ha brodat.

Manca solo la domenica

MANCA SOLO LA DOMENICA

(al Teatre Lliure de Gràcia)

Silvana Grasso és una escriptora siciliana que, entre altres obres, va escriure Pazza è la Luna (La Lluna és Boja), un recull de relats. Manca Solo la Domenica, és la peça que avui s'ha estrenat al Lliure i que Licia Maglietta ha adaptat, dirigit i interpretat, extreta d'un dels relats d'aquest llibre.

És un monòleg i a la vegada un diàleg, però això ho explicaré més endavant. La Liboria Serrafalco "Borina" és una "vídua blanca" doncs el marit li ha desaparegut després d'anar-se'n a Austràlia poc després de casada. No en rep notícies i les cartes li son retornades amb un timbre que hi posa «desconegut». Legalment està casada, però no te marit i això a Sicília és una irregularitat; no pot plorar la pèrdua davant una tomba perquè no te status de vídua, ni tomba ni mort. Que pot fer? Decideix apropiar-se d'un altra mort que li faci el servei, i així buscant per cementiris de poblets de la rodalía, escull marits en tombes semi abandonades i els visita setmanalment, els hi porta flors i manté els marbres nets com una patena. Tal és l'obsessió que acaba amb sis marits imaginaris, un per cada dia de la setmana. El diumenge no, doncs li fa por que algun familiar faci visita i la descobreixi, o sigui que Manca solo la domenica, només em falta el diumenge. Les coses es compliquen amb l'arribada del marit, passats 30 anys...

Abans he dit que era un monòleg i a la vegada un diàleg. Tècnicament és un monòleg, però al escenari hi ha un acordeonista que fa acompanyaments musicals i sense obrir la boca li dona rèpliques a la protagonista, tan amb les seves músiques, inclosos sorolls, com amb els gestos i les mirades. És digne d'admiració la comunió que hi  ha entre els dos artistes.

La peça és una obra costumista en quan a que ens dibuixa una societat en que la dona ha de tenir un paper ben definit (o casada o vídua). Si és vídua ha de portar un dol rigorós durant cinc anys, però si no ho és no li correspon vestir de negre com un escarabat, però no és costumista per l'enfoc que es dona al problema i encara molt menys per les solucions plantejades.

Licia Maglietta és una actriu de teatre i cine. Jo li he vist alguna pel·lícula, però les seves capacitats quedaven diluïdes, però aquí sola —o acompanyada de sis tombes i un acordeonista— dona tot el seu saber, amb una quantitat de registres que no s'acaben mai. Ha fet un recital, una lliçó de com actuar, com exagerar sense estirar la corda ni un mil·límetre més del compte. Avui hem vist a una gran intèrpret, i a pit descobert perquè l'escenografia, molt encertada, però quasi nula: sis cubs que representaven les sis tombes i a les parets roba, molta roba negre representant la que ella s'anava comprant quan tenia l'esperança de rebre el comunicat que la faria "oficialment" vídua.

Gran nit de teatre amb la sala de Gràcia a rebentar que al acabar el públic quasi ensorra amb la força dels aplaudiments. Teniu temps per veure-la fins el dia 15, si és que queden entrades. Val molt la pena. Per acabar una reflexió. Sóc dels que pensa que els bons professionals són capaços de representar qualsevol tipus de teatre, però si a ser excel·lents professionals i afegim que fan el teatre de la seva terra i en la llengua en que va ser escrita l'obra, aleshores no ho pot superar ningú, i això és el que ha passat avui al Lliure. Gràcies Lluís Pasqual per fer-nos gaudir de moments com aquest.

Somni Americà

SOMNI AMERICÀ

(al Teatre Lliure de Gràcia)

Acabada la Primera Guerra Mundial, els EEUU viuen una època esplendorosa,  un moment en que qualsevol persona que treballi dur pot arribar a on es proposi (això els van vendre, i en part era cert). És l’American Dream, el Somni Americà. Però jo en aquesta obra hi he vist l’Amèrica a partir de l’any 29, la del crac, de les males collites, els desnonaments per part dels bancs, l’enderrocament de granges i les emigracions cap a California, o sigui El Raïm de la Ira (Stenbeick), La Ruta del Tabac (Caldwell) o Carnivale (la sèrie de TV de Daniel Knauf, imprescindible), per citar-ne alguns.

L’acció ens situa en un drugstore galdós enmig d’un desert americà. Il·luminació freda a base de fluorescents que fan el ruc, gènere per terra (sacs de patates, paper de wàter), cadires i taules patètiques, brutícia... El personal no és millor: un amo indolent, una pobre prostituta que explica que havia ballat en els millors salons, el venedor de diaris tolit, un pòtol que predica no se sap quina paraula (no havia vist mai uns peus tan bruts al teatre) i altres personatges atrapats en aquell local que està a punt de rebre les caterpillars que l’han d’enderrocar. Cadascú te la seva història, però tots un denominador comú: són uns perdedors en un país i una època en que quasi tot està perdut.

Una idea bona que no ha s’ha acabat d’arrodonir, pel meu gust. Hi ha hagut coses que m’han grinyolat —com la irrupció de la Blanche del Tramvia; preferia els personatges que no tenien nom conegut i que jo he aplicat a la meva manera a perfils recordats de les novel·les de la època—.Per altra banda hi ha hagut coses que he trobat magnífiques, com el moment en que el venedor de diaris esguerrat —magnífic Bernat Quintana, per a mi el millor—vol convèncer a la noieta prenyada (d’un altra) per anar a viure junts i fer-se una casa, tot i no tenir ni un centau ni una iarda per construir-la.

Una altra cosa que tampoc m’ha acabat de convèncer és la posada en escena a la italiana a tot el llarg del Lliure de Gràcia. Ha quedat desmesurat i d’una punta a l’altra es perdia visió i audició. Al meu entendre no és una obra rodona, però tampoc un fracàs com alguns han volgut fer veure. En una escala de 10 jo li dono un 6. Bona entesa entre la Kompanyia i les Antonietes, sota la direcció d’Oriol Tarrasón. La sala plena i el públic ha aplaudit amb ganes.

Els Dies Feliços

ELS DIES FELIÇOS

( al Teatre Lliure de Gràcia)

Començaré dient que tinc la seguretat que el teatre contemporani sense Samuel Beckett no seria el mateix. Aquest poeta, novel·lista i dramaturg irlandès minimalista, pessimista —tot i que aquest pessimisme el compensava  amb un curiós sentit del humor— representant de primera línea del experimentalisme literari i el teatre de l'absurd és fonamental en les lletres del segle XX. Dit això, declaro que no és el meu autor de capçalera; la meva llista d'autors preferits abans d'ell és llarga, però com va dir un conegut personatge històric "al Cèsar el que és del Cèsar".

Els Dies Feliços és, per començar, una obra ben estranya —o com diria un amic meu quan vol reforçar la idea— estranya de collons! La Winnie, la protagonista, viu semi enterrada en una mena de desert, però sembla optimista. Cada matí sona un timbre que la desperta i comença els seus rituals —rentar-se les dents, pentinar-se, mirar-se al mirall i cantar una cançó—. Sembla que està perdent facultats perquè no hi ha manera de recordar un poema que vol citar a cada moment. Amb ella hi viu en Willie, possiblement el seu marit que quasi no veiem. No sabem el que l'il·lusiona, excepte una postal pornogràfica que guarda, però com que no parla... Es mou com una serp. Winnie és la enterrada i Willie el reptant.

I tot això on ens porta? Doncs jo no ho sé, així, dit amb tota franquesa. El que sí sé és que l'Emma Vilarrasau ho dóna tot en un paper difícil, molt difícil. Mal interpretat seria per aixecar-se als vint minuts de funció i tocar el dos corrent amb les cames tocan-te el cul. Òscar Molina... s'arrossega molt bé. No sé que més dir perquè pràcticament té un paper de comparsa però que algú ha de fer, o sigui que chapeau.

Una escenografia quasi desmesurada de Max Glaenzel i bona il·luminació de Kiko Planas, professionals que ens tenen acostumats a la excel·lència. I no sé que més dir; m'ha sortit una crítica ben galdosa, però no puc arribar més lluny; començar a deixar anar parides i fer-me palles mentals seria enganyar-vos, cosa no ho faré mai. Això sí, l'obra funciona de nassos, cada representacióplena fins a la bandera, cosa de la que m'alegro de tot cor. Els incondicionals de Beckett, o els que tinguin curiositat, teniu fins el 15 de juny per veure-la, si trobeu entrades.

Jo mai

JO MAI

(al Teatre Lliure de Gràcia)

Avui al Lliure de Gràcia s'ha estrenat JO MAI, d'Iván Morales, una obra que no sabria com classificar. Simplificant molt —i fent el murri— diria que és un drama, però amb això no aclareixo res, doncs segons el diccionari drama és el "gènere literari que comprèn totes les obres escrites per al teatre". Tanco les cometes i ens quedem com abans. De fet no sé com classificar-la perquè no l'he entès. Només sé que és una peça que comença pel final i acaba com ha començat, que tracta de gent jove, penjada, que te problemes i són bilingües, català i castellà.

No m'ha agradat, però compte! el que no m'ha agradat és l'obra, la història; en canvi si que m'han agradat especialment dos dels actors: Àlex Moner i Oriol Pla. Crec que han defensat molt bé els seus papers, ja de per si complicats de fer entendre. M'ha agradat molt la il·luminació de Raimon Rius i el moviment escènic de Joana Rañé. També penso que Iván Morales els ha dirigit bé, però...

En fin Pilarín, com deia una mitja novieta que vaig tenir de jove fins que vaig veure que era una cursi i vaig desaparèixer, no sabria dir res més. Al ser nit d'estrena la sala plena i entre el públic hi havia molta gent de la professió i fins i tot algun polític. Els aplaudiments m'han semblat tebis, però també han sonat molts bravos, o sigui que empatats. Hi ha hagut fi de festa amb un conjunt de rock, però com que jo ja començo a ser gran i la pròstata és molt cabrona, he desaparegut discretament.

·El policía de las Ratas

EL POLICÍA DE LAS RATAS

(al Teatre Lliure de Gràcia)

El que he vist avui al Lliure de Gràcia pertany a la categoria d’obres que no s’acaben al baixar el teló; una vegada apagats els focus queda molt per rumiar gràcies al tandem Rigola – Bolaño, quasi res. Recordeu 2666, una de les millors coses que s’han fet al Lliure? Doncs lligueu-vos bé les espardenyes perquè El Policía de las Ratas no es queda enrere, amb una diferència: en contes de durar cinc hores, aquesta només dura cinquanta-cinc minuts, però la intensitat és la mateixa i concentradíssima.

Las ratas no matan ratas, repeteixen constantment el comissari i el forense al policia José que investiga obsessivament unes morts que no encaixen  dins els esquemes tradicionals on els crims el cometen els depredadors habituals que habiten les clavegueres... No, el policia està buscant un assassí en sèrie i sospita d’un congènere, però això a l’stablishment no li agrada, i li diuen que les coses són com són i que no fiqui el nas a segons a on. Sí, es tracte d’un col·lectiu de rates que habiten a les clavegueres, però estan tan lluny de nosaltres...?

Amb una escenografia boníssima de Max Glaenzel —terra blanc, dos sillonets i una rata (immensa) morta a un racó— l’obra flueix lentament amb una pesant intensitat. Joan Carreras és el policia, la rata turmentada per aquests crims incomprensibles, l’honrat funcionari que sospita el pitjor, i Andreu Benito fa la resta de personatges: la rata forense, comissari i una pila més. Àlex Rigola a més de l’adaptació n’assumeix la direcció i se n’ha sortit amb nota. Possiblement sigui una de les persones que millor ha entès Bolaño, aquest geni que va morir massa aviat seguint l'estela de Mozart i uns quants més.

El Lliure de Gràcia, tot i ser cap de setmana amb pont, estava ple d’un públic silenciós des d’abans de començar els avisos d’apagar els mòbils i altres collonades electròniques, com si fos conscient que el que anava a veure no era cap tonteria i que calia prestar atenció. Personalment, crec que hem assistit a una de les obres importants de la temporada, i ara me’n vaig a continuar pensant en el que he vist, perquè segur que hi trobaré una pila de lectures més, que naturalment ja no seré a temps de relatar.

La Revolució No Serà Tuitejada

LA REVOLUCIÓ NO SERÀ TUITEJADA

(al Teatre Lliure de Gràcia)

Jordi Casanovas, Guillem Clua i Pau Miró són tres joves, molt joves dramaturgs catalans de referència, que ens ha obsequiat amb grans nits de bon teatre, actual i refrescant, allò que metafòricament se’n diu saba nova. Des d’aquí la meva admiració i el meu agraïment. Sense gent jove que empenyi, el teatre s’anquilosaria.

Per altra banda, al nostre estimat Teatre Lliure algú va tenir la idea de que aquests autors creessin una obra compartida. Gran atreviment! i el resultat ha estat aquesta Revolució... de la que se’n poden fer una pila de lectures, com quasi sempre. La meva és que per començar l’obra és irregular, massa irregular; penso que la paternitat compartida no li ha provat. Simplificant-ho molt diré que la peça arrenca bé —o molt bé amb Lenin (?) intentant comprendre que és això d’emmagatzemar informació al núvol— després decau i es perd i a la vegada ens perdem els espectadors, i al final recupera l’interès. Curiosament els millors moments són quan hi ha en escena aquest visionari Lenin, més penjat que un fuet. Tot i així al llarg de la funció hi ha hagut de tot, moments brillants, divertits, avorrits i inexplicables. Ara, si en conjunt l’obra ens volia enviar un missatge, jo no l’he pillat.

L’escenografia d’Enric Planas boníssima, presentant-nos una mena d’Apple Store, asèptic, net, ben il·luminat, una mica “un món feliç” d’Huxley. De la direcció —també compartida pels tres autors— no sé que dir-ne; qui era responsable dels millors moments? Qui dels més avorrits? Al final penso que possiblement els components de la Kompanyia, que són uns molt bons i joves actors, en anat fent la seva feina utilitzant l’ofici i la intuició.

La sala de Gràcia a tres quarts d’entrada amb una disposició a quatre grades molt atractiva. Aplaudiments entre febles i de compromís. Conclusió: sort dels actors que, amb la seva professionalitat, han salvat els mobles.

Juicio a una Zorra

JUICIO A UNA ZORRA

(al Teatre lliure de Gràcia)

De vegades, rares vegades, quan encara estàs acomodant el cul a la butaca del teatre i els actors només han dit quatre frases, et sents abduït cap a l’interior de l’obra, com si et xuclessin. És el que m’ha passat avui amb aquesta peça que s’acaba d’estrenar al Lliure de Montjuic. Juicio a una Zorra és un monòleg però a la vegada una obra coral (?) on hi surten una pila de personatges.

Abillada  amb un vestit de festa vermell, sabates altíssimes de taló, rossa com un fil d’or i borratxa de vi barrejat amb una estranya droga per aplacar el dolor de l’ànima, el personatge s’encara  a la història, començant pel seu progenitor, Zeus, a qui diu de tot, maleint-lo com un tirà i renegant d’ell com a pare i com a déu. És una dona embrutida per l’alcohol, esqueixada pel dolor, malalta d’amor... però que veu les coses clares. Tota la seva vida ha estat manipulada excepte una vegada, per això diu: yo solo tomé una decisión: amar a un hombre por encima de todo.

Miguel Del Arco ha escrit un text magnífic on ni hi sobra ni hi falta una sola paraula, un text que, segons ell, es va veure obligar a escriure després de sentir cada nit com la “seva” Lucrècia de La Violación... li deia ramera a Helena. Però no la va començar a escriure fins que la Machi li va dir que sí, que la faria. Una decisió encertada.

Encertada perquè Carmen Machi ha estat genial, s’ha entregat amb una generositat total; una hora de monòleg d’aquesta potència no és cap tonteria, amb una dicció perfecte tot i “estar borracha”, amb un moviment escènic mil·limetrat. El propi Del Arco l’ha dirigit a la perfecció. La posada en escena sòbria i adequada: una taula llarga plena de copes i ampolles de vi i una il·luminació boníssima que accentuava els moments més dramàtics tenyint l’escena de vermellor.

            Gratificació del públic amb aplaudiments que no cessaven; la intèrpret ha tingut de sortir a saludar repetides vegades. Com és costum als dies d’estrena, acabada la representació al bar s’ofereix una copa de vi als assistents i quan al cap d’una estona ha aparegut la protagonista ha estat repetidament felicitada.

La Nuit Juste Avant Les Forêts

LA NUIT JUSTE AVANT LES FORÊTS

(al Teatre Lliure de Gràcia)

Bernard-Marie Koltès era un dramaturg francès que va morir massa jove, 41 anys. Tot i la seva curta vida ens va deixar unes quantes obres que es van representant i estan molt valorades. Patrice Chéreau és un director teatral que avui està considerat com un dels millors d’Europa, i aquest és el duet que ens ha portat La Nuit... al Lliure de Gràcia.

Per començar m’agradaria dir que considero els monòlegs un gènere punyetero: no hi ha interacció, ni diàleg ni moviment de personatges... són durs. Si a més els fan en una llengua que no és la teva, la cosa augmenta; sort de l’ajut del sobretitulat, i si per acabar-ho d’arreglar l’obra és bastant abstrusa encara m’ho posen més difícil. Considero que La Nuit... és una peça de difícil comprensió.

Un jove SDF (sense domicili fix), maltractat per la vida, moral i físicament, doncs l’acaben d’estomacar engega un soliloqui on parla de tot: d’ell, dels altres, de la pluja, de l’amor, de les meuques, del treball, de la dignitat, de la política, de la sexualitat... és un immigrant. Li agradaria trobar a algú que es va creuar pel carrer... està molt fotut.

La posada en escena és d’allò més senzill, al principi està en un llit d’hospital i més endavant ni això. El vestuari igual, la roba “cutre” que porta el desgraciat i la il·luminació els focus justos perquè s’hi vegi.

El que destaca és la interpretació. Aquí em trec el barret, doncs Romain Duris ha brodat el paper del pobre desgraciat i no ha de ser gens fàcil aguantar quasi una hora i mitja de tanta desesperança. Nota alta també pel director que és el màxim responsable.

La sala de Gràcia estava a rebentar. Feia setmanes o potser mesos que les entrades estaven exhaurides i el públic en general ha marxat content, fotut, però content.

L'espera

L'ESPERA

(al Teatre Lliure de Gràcia)

Estem al settecento, a Venècia. La jove comtessa compromesa en matrimoni amb un duc francès ha tingut una relliscada i està prenyada. Els seus pares l’han reclòs en un palauet als afores fins que tingui la criatura i el problema quedi resolt. Només l’acompanyen la seva dida i una criada jove, també embarassada.

Així comença l’obra en un escenari únic, la cambra de la jove aristòcrata, on només hi ha un llit i una taula. Per una finestra enreixada s’intueix un jardí i el pas de les jornades a través del dia i la nit, tot gràcies a una magnífica il·luminació.

La jove noble no suporta estar enclaustrada i encara menys la nova minyona que li han adjudicat, però de mica en mica aquest odi, i el fet d’anar avançant en l’embaràs les dues juntes, es va transformant en amistat, comprensió mútua i fins i tot amor. Tot i així la minyona té molt clar el seu rol en una escala social on la diferència és un abisme.

El text és molt bo i té moments brillantíssims quasi de comèdia goldoniana, com quan la minyona explica qui la va deixar embarassada i com, o el que s’ha de fer perquè a la nit de noces el marit es pensi que s’és verge, però no és una comèdia. El final, tot i que sembla que fa una pirueta, és dramàtic.

El director, Juan Carlos Martel, ha sabut aprofitar, o ha fet créixer, la química existent entre la Marta Marco i la Clara Segura, que han estat brillants. La Isabel Rocatti també molt bé, però el seu paper no és tan gratificant. El Lliure de Gràcia ple i els assistents hem agraït l’actuació amb una llarga tanda d’aplaudiments.

LA NOSTRA CLASSE

(al Lliure de Gràcia)

     Confesso que per a mi Tadeusz Slobodzianek era un complet desconegut; ara, després de la estrena de la seva obra al Lliure de Gràcia, ha passat a ser un autor admirat.

     La nostra classe és una obra difícil, tan pel que explica com per la manera en que ho explica. La nostra classe és “la seva” classe, l’aula d’un poblet polonès on convivien dues comunitats importants: una catòlica i l’altra jueva, una comunitat on l’any 1941 van passar uns fets terribles: la totalitat dels jueus van morir assassinats en mans dels seus conciutadans, tot i que a la versió oficial se’n va responsabilitzar als ocupants nazis. A principis d’aquest segle XXI es va descobrir la veritat.

     L’autor va explicant els fets i desvetllant la veritat al llarg de més de seixanta anys. Comença amb cinc alumnes de cada comunitat, nois i noies, compartint classe. Tots van descalços. Aviat descobrirem que això vol dir que estan morts, o sigui que el relat és posterior als fets. Després es calcen i comença la història explicada per ells mateixos i a mida que passen els fets i van morint  es tornen a descalçar. La convenció és peus nus igual a mort.

     La obra és coral, no hi ha protagonista, és més, ho són tots. El que sí hi ha és una coreografia espectacular (de Ferran Carvajal, també actor) un moviment que de vegades sembla un ballet i també hi ha una música magnífica que reforça les situacions més transcendentals.

     El text és brutal i aquest adjectiu val per la qualitat i per les barbaritats que explica. Juraria que la traducció de Joan Sellent i Sonia García és molt bona. L’escenografia és de Paco Azorín, garantía, i la il·luminació encertadíssima de Miguel Muñoz. Tot l’equip d’intèrprets se’n surt amb nota alta. La Carme Portaceli els ha portat a la ratlla de la perfecció i no és gens fàcil fer-ho sense passar-se quan s’han d’explicar tortures, violacions i assassinats en massa. Feia temps que no m’emocionava tan al teatre.

     Ens hem trencat les mans aplaudint, s’ho han merescut.

Teniu fins el dia 24 per veure-la

CARTA BLANCA

(al Teatre Lliure de Gràcia)

          Avui he anat a veure un assaig obert sense saber què anava a veure. La única pista que tenia era la del programa general del Lliure que deia “deixem a les seves mans (per Lluïsa Cunillé) l’elecció d’un petit projecte per al Lliure de Gràcia on ella escollirà el què, amb qui i com”, o sigui res de res.

          L’escenografia, el que hem vist al entrar a la sala, era cinc cadires i quatre faristols, res més. Després de dir-nos educa-dament que escanyéssim els mòbils ha entrat un quartet de corda i una noia abillada amb un vestit i barret molt vistosos. El quartet s’ha arrancat amb un preludi, però la noia estava a tres quarts de quinze i els pobres músics l’han hagut de repetir i repetir, fins que ella ha baixat dels núvols i s’ha posat a cantar.

          I així ha continuat la cosa, explicant històries i principalment cantant cuplets en català i en castellà, jo diria recollits d’aquí i d’allà. El músics, una noia i tres nois, boníssims, també participaven en la conya. La cantant amb gran domini de la veu, de la mímica i fins i tot del cabaret, un excel·lent: ha cantat, des de flamenc fins a chanson, ha fet veure que es despullava, s’ha passejat entre el públic... Per un moment he tancat els ulls i m’ha semblat que estava al Llantiol.

          Conclusió, és un espectacle menor, ni Ibsen ni Williams, però refrescant i divertit. Tothom ha aplaudit molt. Al ser un assaig no sortien a saludar, però els hem fet sortir.

          P.D. A pocs minuts d’haver començat l’espectacle, s’han encès els llums i una regidora ens ha demanat que abandonéssim urgentment la sala, que hi havia una emergència i hem estat una estona al carrer públic, músics i soprano mentre sonava una sirena, però no ha estat res. Era un simulacre, que es veu que de tan en tant n’han de fer un, però tothom s’ha pensat que formava part de l’espectacle.