blocdenkbrota

DUES DONES QUE BALLEN

(al LLiure de Gràcia)

          Aquest és el Pepito que molts esperà-vem i no el del Vent del Pla i altres collonades similars. Avui ens hem retrobat amb el dramaturg que, a més de conèixer l’ofici, ha sabut emocionar-nos. Bravo!

          Dues dones que ballen, però no de contentes. L’una, la gran, viu en un pis atrotinat, sola, amargada, amb els records miserables d’una vida miserable per falta d’amor i l’abando-nament dels seus. L’altra, la jove, és l’assistenta que els fills l’hi ha posat dos cops per setmana per ajudar-la, una dona que no té cap mena d’empatia. La vida les ha maltractat, es menyspreen l’una a l’altra i no es mosseguen la llengua a l’hora d’insultar-se, però malgrat aquesta solitud, mica en mica s’aniran acostant.

          És una obra cruel que si no estigués dirigida amb molta cura s’estriparia per tot arreu, però el Xavier Albertí li ha trobat el to i la mida justa i l’Anna Lizaran i l’Alícia Pérez l’han portada al màxim nivell. El vestuari no destaca perquè l’obra no permet floritures, però està molt bé. La escenografia, il·luminació inclosa són formidables. Jo anava acompanyat d’una persona que no coneix massa el teatre i m’ha preguntat si les cases que es veien a través dels balcons del pis de l’obra eren les del carrer Montseny, tal era el realisme aconseguit.

          El teatre quasi ple i el públic aplaudint fins a trencar-se les mans. Una nit per a recordar.