blocdenkbrota

ATRACAMENT

(Relat curt)

—Això és un atracament —va dir el lladre amb poca con-vicció.

—Què vol dir amb que “això és un atracament”? —se’l mi-rà de dalt a baix el vianant com si no s’ho acabés de creure.

—Doncs això... que l’estic assaltant i m’haurà de donar... tot el que porti de valor.

El assaltat l’observà, ara sí, amb un gest francament despectiu. Va fer que no amb el cap.

—I un be negre! —digué lacònic.

—Com diu?

—Dic un be negre!

—Com que un be negre?

—Bé —la víctima es posà una mica didàctica— és una expressió popular, una dita per dir no, per a negar, per fer evident la negació: un be negre; també hi ha qui l’amplia adornant-la amb un afegit:  un be negre amb potes rosses.

—Amb potes rosses?

—Sí.

—Quina bestiesa! —va dir l’atracador—. I què hi pinten les potes rosses en un be negre?

—Suposo que per fer notar la incongruència; si el be és negre, difícilment tindrà les potes rosses, però no li ho puc pas assegurar. Potser hauríem de consultar la obra d’en Joan Amades. Avui n’hi ha una edició magnífica, profusament il·lustrada.

El lladre es posà la mà al cap enretirant-se lleugerament la gorra per gratar-se millor la closca. Portava gorra; estava segur que la incorporació d’aquesta peça al vestuari feia més lladre.

—Què vol que li digui —opinà finalment— ho trobo rebuscat; però anem per feina, doni’m la cartera, el rellotge...

—Torna-hi! —es queixà el atracat— i perquè li hauria de donar?

—Perquè és un robament; li acabo de dir fa ben poca estona. Que no escolta vostè?

—Sí que escolto, i tant que escolto, me’n faig tips d’escoltar, però també miro i no veig que porti cap arma per comminar-me i fer-me por o atemorir-me; ni pistola, ni ganivet... res de res! No li sembla ridícul apuntar-me amb la mà, tres dits doblegats, l’índex estes i el polze mirant al cel fent veure que porta una pistola?

—Vaja! Ara resulta que el senyor preferiria que l’apuntés amb una arma de veritat!

—Home... no.

—Doncs apa! Brillo!

—Miri, doncs no! Que no em dóna la gana, home,  una mica de formalitat i un mínim de decòrum! Imaginis el panorama quan arribi a casa meva i li expliqui a la dona que m’han robat i m’ho han pres tot: la cartera, el rellotge, el mòbil... “T’han fet mal?” preguntarà primer, atemorida, i jo li diré que no, que per sort no m’han fet res. “I amb que t’han amenaçat?” voldrà saber la parenta a continuació, i aleshores vindrà la part difícil de la conversa. Li hauré d’explicar que m’han intimidat apuntant-me amb una mà estesa.

—Home, vist així —va admetre el lladregot— farà  el paper de la trista figura.

—Ho veu, home?

—Però si vostè hi posés imaginació ho podria bastir una miqueta, no sé... dir que érem dos, que fèiem molta angúnia... esperi, esperi, que un de nosaltres anava drogat i empunyava una navalla que li tremolava a les mans, que és una cosa que impressiona molt, en fi, posar-hi una mica d’inventiva... i ganes

—Miri —replicà el vianant— jo de vostè ho deixaria pel dia que hagi aconseguit una arma de veritat, i si vol un consell no continuï fent la pistola amb la mà en aquesta posició tan tensa, que encara li agafarà una rampa.

—Si home, i jo arribo a casa i li dic a la dona que avui a la feina no he fet ni un duro. Tinc tres fills jo!

—I jo dos, però tinc la sogra a casa.

—Òndia, per aquesta banda em guanya!

Van restar una bona estona callats, meditant. El lladre, seguint el consell del la seva víctima, havia relaxat la mà i bellugava els dits per desentumir-los; fins i tot va aprofitar-ho per ficar-se’n un al nas i fer una burilla, que es veu que ja feia estona que li venia de gust. Finalment va parlar el vianant.

—Em sap greu, però se’m fa tard —va dir en un to amical— jo crec que per avui ho hauríem de deixar aquí. Sàpiga que comprenc la seva posició, però m’agradaria que també es fes càrrec de la meva, o sigui que avui... no farem res. Si li sembla li deixo el número del meu mòbil i quan vostè hagi aconseguit un revòlver, una pistola o una bona navalla em fa un truc i quedem. No li prometo res però... alguna cosa caurà.

—Em sembla enraonat —va dir l’atracador.

—Ho veu home? Parlant la gent s’entén. Una cigarreta?

—Doncs no li diré pas que no.

—Són de cargolar, eh? Jo fumo de petaca.

—Llàstima; no me’l sé fer, no... no me’n he sortit mai, i em sap greu perquè aquest tabac de picadura, diuen que a més de bo surt bé de preu.

El atracat de moment no va dir res. Es limità a fer un moviment de cap tot meditant, metre agafava un full del llibret i se’l enganxava al llavi per tenir-lo a punt. A continuació va treure la petaca de la butxaca, va prémer els extrems per obrir-la i va bolcar una quantitat de tabac al palmell de la mà. En silenci va destriar uns quants troncs que li feien nosa, recollí el paper del llavi, va estendre la picadura i en un moviment molt hàbil va cargolar el cigarret, en va llepar la part engomada, se’l posà a la boca i el va encendre. Aleshores va parlar.

—Miri, no em vull posar allà on no em demanen, però... vol dir que no s’hauria de dedicar a un altra ofici vostè? Una ocupació per a la que no fessin falta massa habilitats, no sé... com vigilant d’aparcament, o policia municipal, fins i tot uixer d’ajuntament... perquè jo, sense ganes d’ofendre’l eh? de bon rotllo... però el veig com... poc traçut.

El lladre no va contestar, va mirar el terra tot girant-se lentament i sense dir res començà a caminar deixant al atracat sol, palplantat al mig de la vorera, sense ni anotar-se el seu número de telèfon.

—Vaja home, sembla que s’ha ofès —es va dir per a ell mateix la víctima tot enfilant cap a casa.