blocdenkbrota

MELANCHOLIA

(Peli de Lars Von Trier)

Lars Von Trier és un director de cinema danès a tenir en compte. Cert que està com una cabra, però no per això és menys interessant. Cert que un bon dia, junt amb Thomas Vinterberg i altres es desapenjà amb un manifest com Dogma 95 on explicaven que les pelis han de ser simples, sense modificacions en la post-producció... i ara en la última obra, de tota aqueta teoria no en fa ni p... cas. Dit això vull parlar de Melancholia, fent-me una prgunta:

¿Com pot ser que una pel·lícula plena de incongruències, situacions no resoltes per no explicades, comportaments iniciats però no acabats, et mantingui clavat a la butaca durant dues hores i mitja? Suposo que la resposta és perquè aquest senyor és una mena de geni (no oblidem que és l’autor de Dogville).

La peli comença amb unes escenes bellíssimes, oníriques, lentes i molt ben filmades que embolcallades per la música del preludi del primer acte de Tristan i Isolda de Wagner et deixen en suspens, com si el cul no et toqués a la butaca.

A continuació s’inicia l’acció, partida en dos capítols: Justine i Claire (aquesta última interpretada per una Charlotte Gainsbourg impressionant) les dues germanes protagonistes. Es el dia de la boda de la Justine i ja al banquet (escenes filmades en una finca de somni)  les coses no marxen gens bé. La segona part és la dedicada a la Clara que viu amb el seu marit i el fill a la finca on es va fer el banquet de bodes. Acullen a la Justine que té una depre (no sabem per què) i ens assabentem de qui és Melancholia: un planeta que ha de passar a tocar de la terra, però sense col·lisionar-hi.

Ho deixo aquí perquè no la sé explicar ni cal que desvetlli el que passa. No és la primera vegada que dic que les meves neurones estan de ramadà, tot i així és un film que recomano, que està molt bé. Els escenaris són brutals i el tòfol aquest del Von Trier sap dirigir actors, i la música de Wagner...