28 i mig

28 I MIG

(a la Biblioteca de Catalunya)

Federico Fellini va fer 11 pel·lícules fins a l’any 1963, dues d’elles “de segments” amb diferents directors i la primera —Luci del Varietà, 1950— fent tandem amb Alberto Lattuada. Per això d’onze en va restar dues, del resultat, mitja (la compartida amb Lattuada) i d'aquí ve que la peli de l’any 1963 la va titular Fellini 8½. Al gran Federico li agradava molt jugar. Avui a la Biblioteca de Catalunya he vist 28 i mig, la última producció de La Perla 29, que va de Fellini... i traieu-ne la conclusió que vulgueu vosaltres mateixos. Juraria que al Broggi i tota la penya també els agrada jugar.

I què és 28 i mig? Si ho hagués de definir amb una sola paraula, diria que és una conya, i ho ampliaria dient que una conya bona —aclariment: les conyes bones són les que diverteixen—. Un viatge oníric pels mons de Fellini, les seves imatges, la seva estètica, les seves fantasies i ficcions, sense deixar de banda les seves fixacions eròtiques (per Déu!) de dones amb grans culs i exuberants mamelles: la Saraghina de 8½, la estanquera i la Gradisca d’Amarcord...

Amb el que acabo de dir quasi que avui ja podria tancar la crònica, però no. En Jeroni Rubio ha fet un treball notable muntant la història i el text, ficant-hi de propina alguna cosa de La Divina Commedia, de Dante; Una Giornata Particolare, de Scola; Sei Personaggi in Cerca d’Autore, de Pirandello; i fins i tot un recitat de Coral Romput d’Estellés (per cert impressionant). Però no, no he acabat; en el moment en que un dels personatges explica una part en italià, un altra en fa la traducció al català, escena calcada de la Vita è Bella, de Benigni, i per acabar-ho d’adobar al teatre també ens hi apareix un cavall blanc... No em voldria deixar tots els personatges fellinians: la Gelsomina i el Zampanó, el tonto d’Amarcord que cridava “vogilo una donna” (disgues-li tonto), la Gradisca, la Saraghina... i naturalment, Marcello Mastroianni

La posada en escena molt interessant: escenari pelat, terra se sorra (faltaria més) i un continu entrar i sortir d’elements: taules, cadires, màquines de filmar, llums... La il·luminació interessant, però una mica fosca pel meu gust i el vestuari molt divertit; bona utilització de les projeccions videogràfiques. Tots els actors amb bona nota, mèrit que es pot apuntar Oriol Broggi. Inconvenients: al utilitzar la nau en tota la llargada, l’audició no era massa bona. Aquesta sala de la Biblioteca és punyetera i els de la Perla ho saben, tot i que sembla que de vegades no se’n recorden. Massa diàlegs no s’han sentit bé, especialment els de caire més intimista. Els que no estàvem a la fila 1 (i no sóc l’únic que ho ha comentat) les hem passat una mica punyeteres.

Penso que tothom s’ho ha passat bé. Aplaudiments generosos i repetides sortides a saludar. Els que som incondicionals del cinema italià hem disfrutat especialment. A mi només m’hi ha faltat Lo Sceicco Bianco del 1952.