SOEURS
(al Teatre Lliure de Montjuic)
Breu apunt històric: l'any 1979 la Manitoba
Act declarava el francès llengua no oficial en aquesta província del Canadà.
Tot i que l'any 1985 es va corregir, alguns habitants francòfons ja havien
marxat cap a la província de Quebec. És per aquest motiu que la mare de Geneviève
(la protagonista) es considera una exiliada i es lamenta que el seu germà que
acaba de morir tindrà un funeral en una llengua estranya: l'anglès. Faig aquest
precisió perquè aquesta obra de Mouawad, entre altres coses remou el tema de
les llengües minoritàries i la falta de consideració d'alguns, ignorant que per
a molts són llengües maternes. Gràcies Mouawad per fer-ho palès. Aquí a
Catalunya en sabem molt d'això i ara anem a l'obra.
Geneviève és una advocada molt reconeguda com a mediadora que ha dedicat la
seva carrera a resoldre grans conflictes al tercer món. Soltera, a la cinquantena,
ha de controlar a la seva mare molt gran
i a més de no tenir una vida afectiva plena, arrossega un problema familiar mai
tancat. Després d'una conferència (decebedora) a futurs mediadors, atrapada per
una tempesta, ha de fer nit a Otawwa al no poder arribar a Montréal, a menys de
200 kms. Copio d'una nota de Mouawad: "Geneviève no sap encara com és de
ple el seu got... No sap que la gota que està apunt de fer-lo vessar l'espera,
pacient, a la cambra del seu hotel". Un l'hotel, ultramodern i interactiu
on totes les funcions s'activen mitjançant veu: llum, tele, s'ha de cridar.
Funciona en una pila d'idiomes, però justament el francès està espatllat. Quebequesa com és, això la molesta i truca
a recepció per queixar-se, però no li resolen res. La gota que farà vessar el got
acaba de caure i ella perd els papers...
Per motius que no s'han de desvetllar entra en acció paral·lelament una
altra dona de cinquanta anys, també soltera i amb problemes familiars. És
libanesa i exiliada, mare morta, germans morts, amb el seu pare vell a càrrec;
un pare que troba que la fruita al Canadà té gust de cartró... Es crea una interacció
entre les dues dones, que no es veuen, d'una intensitat electritzant. El
dramaturg, amb gran habilitat ha aconseguit solapar dues històries ben diferents
en una de sola.
El text és boníssim, Mouawad és un mag del llenguatge, i l'autor s'ha fet
càrrec també de la direcció, excel·lent, que ha portat a Annick Bergeron a la
màxima altura. L'escenografia és espectacular. No sabria com definir-la, doncs
barreja elements reals d'una habitació d'hotel, amb projeccions i projeccions
amb dibuixos on hi intervé l'actriu. Realment sensacional. Naturalment tot això
augmentat per una il·luminació treballadíssima i adaptada a les novetats que he
mencionat abans. Em trec el barret davant d'aquest muntatge.
Avui era l'últim dia (només tres) i la sala Puigserver plena. Quan s'han
tancat els llums, tothom s'ha arrencat en una ovació eixordadora que no
s'aturava. Annick Bergeron ha sortit a saludar repetides vegades, jo diria que
visiblement emocionada de l'acollida. Ara m'atreviré a dir una cosa: possiblement
de les obres de Wadji Mouawad que he vist, aquesta sigui la millor. Incendis va
ser la més impactant, no ho negaré pas, per la novetat i el tema, però aquesta... També hi cap la
possibilitat que no sigui massa objectiu, doncs jo sóc independentista i el
tema de la llengua i les traves contra les minoritàries, per a mi és sensible,
molt sensible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada