Soeurs

SOEURS

(al Teatre Lliure de Montjuic)

Breu apunt històric: l'any 1979 la Manitoba Act declarava el francès llengua no oficial en aquesta província del Canadà. Tot i que l'any 1985 es va corregir, alguns habitants francòfons ja havien marxat cap a la província de Quebec. És per aquest motiu que la mare de Geneviève (la protagonista) es considera una exiliada i es lamenta que el seu germà que acaba de morir tindrà un funeral en una llengua estranya: l'anglès. Faig aquest precisió perquè aquesta obra de Mouawad, entre altres coses remou el tema de les llengües minoritàries i la falta de consideració d'alguns, ignorant que per a molts són llengües maternes. Gràcies Mouawad per fer-ho palès. Aquí a Catalunya en sabem molt d'això i ara anem a l'obra.

Geneviève és una advocada molt reconeguda com a mediadora que ha dedicat la seva carrera a resoldre grans conflictes al tercer món. Soltera, a la cinquantena,  ha de controlar a la seva mare molt gran i a més de no tenir una vida afectiva plena, arrossega un problema familiar mai tancat. Després d'una conferència (decebedora) a futurs mediadors, atrapada per una tempesta, ha de fer nit a Otawwa al no poder arribar a Montréal, a menys de 200 kms. Copio d'una nota de Mouawad: "Geneviève no sap encara com és de ple el seu got... No sap que la gota que està apunt de fer-lo vessar l'espera, pacient, a la cambra del seu hotel". Un l'hotel, ultramodern i interactiu on totes les funcions s'activen mitjançant veu: llum, tele, s'ha de cridar. Funciona en una pila d'idiomes, però justament el francès està espatllat. Quebequesa com és, això la molesta i truca a recepció per queixar-se, però no li resolen res. La gota que farà vessar el got acaba de caure i ella perd els papers...

Per motius que no s'han de desvetllar entra en acció paral·lelament una altra dona de cinquanta anys, també soltera i amb problemes familiars. És libanesa i exiliada, mare morta, germans morts, amb el seu pare vell a càrrec; un pare que troba que la fruita al Canadà té gust de cartró... Es crea una interacció entre les dues dones, que no es veuen, d'una intensitat electritzant. El dramaturg, amb gran habilitat ha aconseguit solapar dues històries ben diferents en una de sola.

El text és boníssim, Mouawad és un mag del llenguatge, i l'autor s'ha fet càrrec també de la direcció, excel·lent, que ha portat a Annick Bergeron a la màxima altura. L'escenografia és espectacular. No sabria com definir-la, doncs barreja elements reals d'una habitació d'hotel, amb projeccions i projeccions amb dibuixos on hi intervé l'actriu. Realment sensacional. Naturalment tot això augmentat per una il·luminació treballadíssima i adaptada a les novetats que he mencionat abans. Em trec el barret davant d'aquest muntatge.

Avui era l'últim dia (només tres) i la sala Puigserver plena. Quan s'han tancat els llums, tothom s'ha arrencat en una ovació eixordadora que no s'aturava. Annick Bergeron ha sortit a saludar repetides vegades, jo diria que visiblement emocionada de l'acollida. Ara m'atreviré a dir una cosa: possiblement de les obres de Wadji Mouawad que he vist, aquesta sigui la millor. Incendis va ser la més impactant, no ho negaré pas, per la novetat i el tema, però aquesta... També hi cap la possibilitat que no sigui massa objectiu, doncs jo sóc independentista i el tema de la llengua i les traves contra les minoritàries, per a mi és sensible, molt sensible.

Cels

CELS

(a la Biblioteca de Catalunya)

Un altra Wajdi Mouawad, aquesta vegada Cels, la última de les peces de la seva tetralogia Le Sang des Promesses, que tan de nom —amb justícia— li han donat. Cels és una mena de thriller on un grup reduït d'analistes (espies?) isolats en un lloc secret, escolten i intenten desencriptar milers de converses de tot el món que creuen el cel, en busca i prevenció d'atacs terroristes. El suïcidi d'un d'aquests observadors deixa perplex a la resta de l'equip que al intentar esbrinar perquè s'ha llevat la vida descobreixen que estaven seguint una pista equivocada.

Penso que aquesta és l'obra, de les que conec, més desmesurada de l'autor, amb una pila —potser un excés— d'elements que la fan complexa i una mica desproporcionada. També crec que —tot i tenir un discurs molt ben travat— es passa un xic fent expressar als personatges amb monòlegs molt llargs.

La posada en escena és molt interessant, amb un espai central on treballen els analistes, amb ordinadors i altres aparells tecnològics, i al marge d'aquest centre uns espais individuals —les cambres— on dormen, parlen amb les seves famílies —estan isolats— o pateixen els seus problemes particulars.

Bona direcció d'Oriol Broggi i una curiositat. El personatge del suïcida només pareix en pantalla en converses gravades al seu ordinador donant pistes del perquè de tot plegat. Doncs Carles Martínez, interpretant aquest personatge els ha robat la funció a tots els altres intèrprets. mai havia vist que un actor que no està present a l'obra es mengés a la resta de companys. Per a mi l'escena de la "conversa" d'Eduard Farelo amb el mort és realment memorable.

Problemes: doncs els de sempre; la Biblioteca és magnífica, però te una acústica molt punyetera, per no dir cabrona, i els muntatges que no són a la italiana, amb l'amplada del escenari, i els actors de vegades d'esquena, creen problemes d'audició; quan parlen fluix es perden paraules i quan estan emprenyats i criden, les paraules reverberen i tampoc se senten clares. Un altra problema, segons el meu criteri, ha estat la il·luminació excessivament fosca.

Tot i això, penso que és una peça important que val molt la pena de veure i valorar el treball de la Perla 29 amb Broggi al davant per portar obres cabdals del teatre contemporani, gens fàcils de posar en escena, és més, molt fàcils de patinar i abocar-se a un fracàs. O sigui que saludo la valentia dels que arrisquen. La sala pràcticament plena —no oblidem que és pont de Sant joan— ha gratificat als artistes amb forts aplaudiments. Diria que hem sortit tots molt satisfets.