Alícia

ALÍCIA

(a la Sala Atrium)

          Molta gent tenim mancances, coses que quasi tothom ha fet i tu no. Novel·les o contes que quasi tothom ha llegit, i tu no. Ningú no és perfecte, va dir el personatge de Billy Wilder. Jo l'Alícia de Lewis Carroll no l'he llegit, podríem dir que l'he potinejat, però no l'he llegit, però això no m'ha privat de quedar fascinat per la posada en escena que han fet els de Cía Menú Teatral d'aquest obra universal, i perdoneu la rima interna, que s'està fent a la Sala Atrium.

          Per començar l'Alícia està interpretada per cinc actors. Com que tots sabem que en les llengües romàniques el masculí fa de genèric, en nego a escriure allò tan pesat de actors i actrius, compañero i compañera (llenguatge de sindicats) i pares i mares (llenguatge de APA, ara AMPA). Cinc actors amb l'ajut, molt valuós, d'un pianista.

          L'Atrium s'ha convertit en una mena de cau, un lloc fosc on predomina el negre, a les parets, al sostre i al vestuari que porten els intèrprets. Se'ns explica que la noia ha vist passar rabent un conill que, traient-se un rellotge de l'armilla ha dit "encara faré tard" i ella el segueix, posant-se dins el tronc d'arbre, com ell i comença a caure per una forat que no s'acaba mai. To això interpretat amb moviments com de càmera lenta, exagerats, fets amb tot el cos, movent-se enmig d'una il·luminació molt curiosa per escassa, doncs una gran part de la peça se la enllumenaven ells mateixos amb lots de focus molt concentrats (poc angle) gràcies a la tecnologia led que fa molta llum i la projecta sense dispersar-la.

          El llenguatge és molt precís, dit de forma com mil·limetrada; vaig escoltar el comentari d'algú que deia que era molt fidel a l'obra, en realitat dues perquè la dramatúrgia de Pablo Ley està basada en "Alícia al país de les meravelles" i "Alícia a través del mirall"., i el text el van dient ara uns ara altres, un noi, una noia, un altra noi... mentre es mouen harmònicament pel petit espai de la sala. En un lateral, mig amagat en una prestatgeria plena d'andròmines hi ha un música que els acompanya contínuament. El pianista Jorge de la Torre interpretant una banda sonora —suposo que pròpia— molt interessant que embolcalla paraules i moviments escènics.

          I em pregunto, que he vist? Un conte, un somni, ho he somiat jo? doncs no ho sé i tan se me'n dona. Com que jo no vaig llegir els contes... m'he deixat emportar en aquella mena de caos organitzat, recitat, cantat i ballat. Felicitats al David Maqueda per la direcció precisa, l'escenografia de Toni Giró i el vestuari i totes les andrònimes de Marina Prats.

          Forts aplaudiments d'un públic que s'ho ha passat bé. Als de Menú Teatral se'ls veia molt contents. Al sortir al carrer per agafar la moto i anar a casa a sopar, he mirat al meu voltant i m'he dit "mira, el món real".