LA DANSA DE LA VENJANÇA
(a La Villarroel)
Penso que els
humans tenim la obligació de ser persones agraïdes; a més és de bona educació
ser-ho. Ho dic perquè si em conviden a una estrena teatral penso que ho fan
perquè en parli o escrigui la meva opinió allà on escric, encara que em
llegeixin quatre gats. També penso que els humans tenim la obligació de ser
sincers, i per a mi ser sincer és dir el que penso del que he vist i argumentar
el que opino. Penso..., "sisplau, prou de pensar i més anar al gra o ens
en tocaran de petites". Val, val... som-hi.
La Dansa De la
Venjança és l'obra de Jordi Casanovas que s'acaba d'estrenar a La Villarroel.
Ras i curt, un thriller i com a tal
hi ha moments que fan por, i fan por perquè parla de situacions quotidianes
d'aquelles en que en t'hi pot veure reflectit.
La Clàudia i el
Roger són matrimoni... eren perquè s'acaben de separar després d'uns quants
anys de convivència i haver tingut un fill. Ha estat una separació civilitzada,
d'aquelles d'acords en tot però... desenganyem-nos, les esgarrapades sempre
deixen ferides que a voltes semblen superficials, però no ho són.
La Clàudia ha
deixat un missatge al contestador del Roger avisant-lo que passarà per casa a
recollir algunes pertinences, i li diu que preferiria que ell no hi fos, però
ell hi va i l'espera. Tot i el civilitzada que ha estat la separació, ambdós
tenen comptes pendents i inevitablement comencen a sortir coses. Aquí m'aturo
perquè ja he avançat que l'obra és un thriller.
Amb aquest
plantejament la peça hauria de funcionar perfectament, però... Com deia aquell
assagista, les obres de teatre han de progressar contínuament, i en aquesta, a
partir del que he acabat d'explicar, s'ha aturat de cop, i la parella ha anat
de retret en retret, donant voltes sobre si mateixos, en alguns moments amb dialèctica
interessant, però ja a mig gas. Aleshores la duració d'hora i mitja s'ha fet
excessiva i el públic (penso) s'ha començat a avorrir: espectadors mirant
repetidament el rellotge, culs removent-se per les butaques... malament. Cap al
final i per acabar Casanovas ha fet un parell de piruetes que penso que ho han
acabat d'espatllar.
Amb aquests
vímets... crec que la direcció de Pere Riera no hi ha pogut fer res. No diré
que les actuacions no hagin sigut bones, han fet el que han pogut, i sóc conscient
de que això no és cap elogi. L'escenografia, la il·luminació, el vestuari...
tot correcte, però... no n'hi ha hagut prou. La Marull i el Derqui ho han fet
bé, però... els maleïts peròs, quan "la cosa" té defectes estructurals,
no hi ha res a fer, o com deia un cosí meu una mica eixelebrat, cagada
pastorets.
Nit d'estrena
oficial i com sempre s'han sentit forts aplaudiments i algun bravo! com si
estiguéssim a l'Scala de Milà. A la sortida, parant l'orella, he sentit comentaris
per a tots els gustos; és el que hi ha.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada