LA REINA DE LA BELLESA DE LEENANE
(A la Biblioteca de Catalunya)
Als anys 90 al Regne Unit va aparèixer un corrent teatral que un crític va batejar amb el nom de in-yer-face (una mena de corrupció de in-your-face) que jo m'atreveixo a traduir com "al mig dels morros", perquè els que la van crear te la fotien al mig de la cara, sense maníes (Sarah Kane, Mark Ravenhill...). Martin McDonagh està en aquesta onda. D'ell hem vist fa poc La Calavera De Connemara al teatre, però també és director de cinema: la última Three Billboards Outside Ebbing, Missouri. Presentat el personatge anem a l'obra d'avui.
Passa a Leenane, un poblet
situat al fons d'un fiord de la regió de Connemara. Allí hi viuen la Maureen i la
Mag, la seva mare. Només de començar ens adonem de la seva mala relació que
arrosseguen d'anys i anys, de la rancúnia que els corseca i la pila de retrets
que amunteguen damunt l'esquena. La mare és el que en català col·loquial en
diem una mala puta i la filla —que com passa sempre, no és del tot innocent— una
amargada. Ja al començament de l'obra la filla diu una frase lapidària: de vegades
tinc un somni de vostè, amb un preciós vestit blanc, ficada dins del seu taüt,
i jo tota de negre mirant-me-la, amb un home al meu costat que em consola, i
que fa olor a aftershave i que m'abraça per la cintura. Sí, la Maureen encara és
soltera, i se'n lamenta: tinc quaranta anys i només m'he fet dos petons amb un
home. Les seves dues germanes es van casar i van marxar de casa. A ella li ha
quedat ocupar-se de la mare que és una dona absorbent, abusadora i mala peça; es
mastega el mal rotllo en aquella casa.
A l'obra hi surten dos
germans, el Pato i el Ray, el primer una mena "d'emigrat professional",
com tants irlandesos, que ara treballa a Londres però pretén marxar a Boston, i
el seu germà Ray, un descerebrat que es passa mitja obra rascant-se els ous i
el cul (literalment). Com es pot veure el panorama és per destrempar al més
optimista, i no, les coses no van bé. L'obra està farcida de racisme, rancúnia on hi surt contínuament el tema de la immigració, llenguatge violent... molta
misèria moral. Al sortir penses que ets afortunat de tenir una família que ens
portem tots bé i ens estimem.
L'escenografia signada per
Sebastià Brossa és espectacular, el menjador sala de la casa de les dues dones
i l'exterior on hi plou molt sovint, massa per aixecar l'esperit; so de Damien
Bazin, llums de Jaume Ventura i vestuari de Maria Armengol, tots molt bé.
I les actuacions; no
compararé amb la famosa de La Villarroel del 1999, perquè no la vaig veure, però
penso que les d'avui han estat espectaculars, tots molt ben dirigits per Julio
Manrique, amb una sola excepció, un detall: la dicció d'Enric Auger. Havia de
representar que era un cap de cony, desgraciat, incompetent per a fer res bé,
fins i tot parlar, però penso que al actuar s'ha de "representar" que
no saps ni parlar bé, però el públic, hem d'entendre que es menja part de les
paraules, però ell les ha de dir senceres perquè tots les entenguem. Com es fa
això? No ho sé, només sóc un espectador gran que ja no té la oïda fina. Tot i
així, amics meus que la tenen fina (la oïda) m'han dit que els va passar el
mateix.
Conclusió, una nit per a
recordar i una peça per a recomanar. No us la perdeu o d'aquí a vint anys us
lamentareu, com jo, de no haver vist la que es va fer a la Villarroel dirigida
per Mario Gas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada