DOGVILLE: UN POBLE QUALSEVOL
(ala Teatre Lliure)
El primer que vaig
fer quan va sortir el programa del LLiure d'aquesta temporada va ser comprar
entrades per Dogville.
Des que vaig veure la peli de Von Trier fa setze anys, esperava
que algun atrevit la portés a l'escenari. Decepció: Pau Miró i Sílvia Munt com
a adaptadors crec que no se n'han sortit, o diguem-ho diferent per respecte als que els hi ha agradat: n'esperava una
altra cosa . Intentaré explicar la meva
desil·lusió.
Lars Von Trier és
un personatge controvertit, però penso que aquí la va clavar. La idea de
rodar-la en un plató amb el poble dibuixat al terra amb un guix, situar-la en
el que ens suggereix la depressió americana, els personatges i per damunt de
tot la confrontació entre el be i el mal —o era el mal i el bé?— era genial. La
peli està repartida en nou capítols i un pròleg en que el narrador ens presenta
el poble i els seus habitants. Millor entrada impossible, i a més molt teatral.
En la versió
dirigida pere Silvia Munt tot això s'ho han carregat. Comprenc la necessitat de
fer les coses diferents al original, no oferir una còpia, però la peli era tan
teatrera... i per acabar al film hi ha sempre un fons musical de Vivaldi que hi
quedava clavat. Per canviar fins i tot ho han fet amb el nom de la protagonista
que a la peli es deia Grace i aquí Virgínia.
L'escenografia de
Max Glaenzel està bé —el bar-centre cívic del poble— però tot el que ha passat
m'ha semblat dispers. S'ha intentat tancar els espais quan els personatges parlaven
al públic substituint el narrador, enfocant la llum damunt d'ells, però penso
que no ho han aconseguit.
La profunditat del
conflicte bé contra mal m'ha ha arribat desdibuixat i moltes de les idees importants
m'han semblat mal explicades. Llàstima perquè l'elenc era de categoria, però
penso que ningú s'ha pogut lluir, com si encara estiguessin assajant o
faltessin hores de cuina d'un àpat que s'ha de cuinar a foc lent.
Em sap greu que
aquesta ressenya sigui una comparativa amb l'obra original i per això m'aturo;
no m'agraden aquesta mena de lamentacions tipus "ah!, allò que van fer fa
setze anys sí que estava bé".
Una precissió
final. Quan per aixecar una obra de teatre complicada s'ha de recórrer a explicar
la meitat de les situacions mitjançant video, mararamiau. Si a més l'obra no
surt d'un text teatral, sinó d'una pel·lícula penses que potser més hauría
valgut passar la peli.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada