LA VEU HUMANA
(Ôpera al Teatre de l'Aurora)
No ho he trobat per internet, però em sembla que era a la
meitat dels anys cinquanta que a Igualada funcionava el Cine Club amb seu al
Saló Rosa. En aquella època Espanya culturalment era un desert, però el règim
permetia, sota els segell de "cultura" o "arte y ensayo" més
endavant, visionar algunes pel·lícules en cercles molt reduïts. Quatre penjats
per allò que en deien cultura no farien massa mal al "movimiento" i així simulaven una
obertura al món.
Allí recordo per primera vegada haver sentit el nom, i vist
una peli, de Jean Cocteau i més endavant de Igmar Bergman. Acabada la funció
els espectadors més novells (estic parlant de quant teníem catorze, quinze
anys) manteníem el puny sota la barbeta com l'escultura de Rodin i assentíem
silenciosament, malgrat no haver entès una merda. La cultura, com les ostres,
servides a sac tenen un gust interessant però estrany.
Avui al Teatre de l'Aurora hem vist i escoltat una òpera breu,
una hora, basada en una peça teatral de Jean Cocteau i musicada per Henri Poulenc, un bon
parell d'elements; si Cocteau era transgressor amb els seus textos, Poulenc no
quedava enrera amb la seva música.
La peça és un monòleg on "la dona" parla per
telèfon amb el seu amant en el moment que la seva relació fa aigües. Escrita
als anys trenta —els telèfons anaven una mica com el cul— la conversa
s'interromp continuadament per interferències. Finalment aconsegueixen parlar
amb una certa normalitat i queda clar que l'home vol trencar la relació.
L'interessant de la peça són els silencis, doncs els
espectadors no sentim el que diu l'home des de l'altre cantó del fil telefònic i ens ho hem d'imaginar per la gestualitat de
la mezzosoprano i per les respostes, i aquí hem d'admetre que tan Cocteau com
Poulenc van ser uns putes, doncs van jugar a cor que vols amb els espectadors.
La mezzo es lamenta, silenci o resposta que no sentim des de l'altra banda del
fil, rèplica del piano... i així bona part de l'obra, com si l'autor i el músic
fossin uns vagarros i diguessin: espavileu-vos i tireu l'obra endavant
vosaltres.
Guillem Martí, al piano, i Marta Valero, mezzosoprano. s'hi
han deixat la pell sota una molt bona direcció escènica de Marc Rosich. Joan Mateu,
especialista en traducció n'ha fet l'adaptació al català i se n'ha sortit amb
nota alta, doncs traduir textos musicals s'ha de fer amb la partitura al costat
i respectar la prosòdia, cosa gens fàcil tenint en compte que la melodia no es
pot canviar.
Al final, a l'Auroram col·loqui divertit perquè un
espectador ha demanat que un altra dia suavitzin l'obra, doncs li ha semblat
massa dura; carregar-se la versió de Cocteau i Poulend i pasar-la per un filtre
Disney, més o menys. Sort que la resta d'assistents al col·loqui ens l'hem pres
en conya.
Ah! i oblidava dir una cosa important. La d'avui ha estat
una estrena mundial, La Veu Humana en català. Poc conya que això no passa cada
dia, doncs les òperes no s'acostumen a traduir.
Qwerty
