Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jean Cocteau. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jean Cocteau. Mostrar tots els missatges

17 de març 2019

LA VEU HUMANA

LA VEU HUMANA
(Ôpera al Teatre de l'Aurora)




          No ho he trobat per internet, però em sembla que era a la meitat dels anys cinquanta que a Igualada funcionava el Cine Club amb seu al Saló Rosa. En aquella època Espanya culturalment era un desert, però el règim permetia, sota els segell de "cultura" o "arte y ensayo" més endavant, visionar algunes pel·lícules en cercles molt reduïts. Quatre penjats per allò que en deien cultura no farien massa mal  al "movimiento" i així simulaven una obertura al món.
          Allí recordo per primera vegada haver sentit el nom, i vist una peli, de Jean Cocteau i més endavant de Igmar Bergman. Acabada la funció els espectadors més novells (estic parlant de quant teníem catorze, quinze anys) manteníem el puny sota la barbeta com l'escultura de Rodin i assentíem silenciosament, malgrat no haver entès una merda. La cultura, com les ostres, servides a sac tenen un gust interessant però estrany.
          Avui al Teatre de l'Aurora hem vist i escoltat una òpera breu, una hora, basada en una peça teatral de Jean Cocteau i musicada per Henri Poulenc, un bon parell d'elements; si Cocteau era transgressor amb els seus textos, Poulenc no quedava enrera amb la seva música.
          La peça és un monòleg on "la dona" parla per telèfon amb el seu amant en el moment que la seva relació fa aigües. Escrita als anys trenta —els telèfons anaven una mica com el cul— la conversa s'interromp continuadament per interferències. Finalment aconsegueixen parlar amb una certa normalitat i queda clar que l'home vol trencar la relació.
          L'interessant de la peça són els silencis, doncs els espectadors no sentim el que diu l'home des de l'altre cantó del fil telefònic  i ens ho hem d'imaginar per la gestualitat de la mezzosoprano i per les respostes, i aquí hem d'admetre que tan Cocteau com Poulenc van ser uns putes, doncs van jugar a cor que vols amb els espectadors. La mezzo es lamenta, silenci o resposta que no sentim des de l'altra banda del fil, rèplica del piano... i així bona part de l'obra, com si l'autor i el músic fossin uns vagarros i diguessin: espavileu-vos i tireu l'obra endavant vosaltres.
          Guillem Martí, al piano, i Marta Valero, mezzosoprano. s'hi han deixat la pell sota una molt bona direcció escènica de Marc Rosich. Joan Mateu, especialista en traducció n'ha fet l'adaptació al català i se n'ha sortit amb nota alta, doncs traduir textos musicals s'ha de fer amb la partitura al costat i respectar la prosòdia, cosa gens fàcil tenint en compte que la melodia no es pot canviar.
          Al final, a l'Auroram col·loqui divertit perquè un espectador ha demanat que un altra dia suavitzin l'obra, doncs li ha semblat massa dura; carregar-se la versió de Cocteau i Poulend i pasar-la per un filtre Disney, més o menys. Sort que la resta d'assistents al col·loqui ens l'hem pres en conya.
          Ah! i oblidava dir una cosa important. La d'avui ha estat una estrena mundial, La Veu Humana en català. Poc conya que això no passa cada dia, doncs les òperes no s'acostumen a traduir.
          Qwerty

2 de jul. 2015

La Vois Humaine

LA VOIX HUMAINE
(al Mercat de les Flors)



Jo sóc de l'any 40 i per tant el meu "despertar" intel·lectual es produí cap al últim terç dels cinquanta. Aleshores Espanya era un desert cultural i, al menys a Catalunya, sempre miràvem cap a França, que ja bullia de moviments trencadors de tota mena i en tota mena  de disciplines. Naturalment Cocteau formava part de la partida. Encara recordo que en un cineclub ens van passar Le Testement d'Orphée i acabada la projecció quasi tot aquell "jovent inquiet" fèiem que sí amb el cap en silenci sense gosar dir res. La majoria havíem anat a col·legi fins els quinze anys... Però alguna cosa ens devia quedar. Faig aquest preàmbul perquè en el meu imaginari Cocteau està a la part dels "una mica pesats".
La Voix Humane és de Cocteau, i és una text important i possiblement per l'any en que va ser escrit (1930) força trencador. La posada en escena de la versió que ens ha ofert els de Toneelgroep capitanejats per Ivo Van Hove penso que ha estat encertada. La  gran finestra de vidre de l'apartament d'un edifici alt, possiblement un gratacels, ens mostra a la protagonista parlant per telèfon amb el seu amant que l'acaba de deixar. Els espectadors estem al edifici d'enfront, a curtíssima distància; som uns voyeurs d'excepció que també podem escoltar. Fins aquí un 10.
Doncs perquè no m'ho he acabat de creure? Perquè se m'ha fet un pèl pesada i m'he avorrit una miqueta? D'entrada l'escena inicial amb els encreuaments de línies, fallades de connexió i talls en la conversa, avui són prehistòria, i considero que estàvem avui perquè la noia tenia un mòbil endollat a mà. Tampoc m'ha convençut l'actuació de Halina Reijin, no perquè ho fes malament, sinó per com li han fet fer el paper. A moments, pel desesperada que estava per la ruptura, m'ha semblat que s'ho prenia a la lleugera. També s'ha de dir que un text extrem així —l'obra acaba com acaba— possiblement perdi amb la sobretitulació. Les tragèdies quan millor t'arriben, al menys a mi, són en llengua materna.
En fi, no m'ha emocionat especialment. La Sala Maria Aurèlia Capmany del Mercat, plena i gran part del públic ha proclamat el seu fervor amb forts aplaudiments, crits de bravo i posades dempeus, però això a les estrenes ja acostuma a passar. En canvi, a la sortida jo només he sentit comentaris no excessivament favorables. Potser com ha dit més d'un espectador, en un espai molt més petit l'obra hauria guanyat molt. Dia 1 de juliol, el Grec ha engegat a tota màquina. Demà més. Jo aniré a veure a La Veronal, o sigui que see you soon.