LA FORÇA OCULTA
(Al Teatre Lliure de Montjuic)
Sortosament pels aficionats al teatre
en majúscules, ja comença a ser costum que pel Grec ens visiti el director Ivo
van Hove amb algun muntatge d'aquells de traca, mocador i fer caure de cul.
Després d'haver quedat bocabadats amb Tragèdies Romanes, The Fountainhead i la
Voix Humaine, aquesta vegada l'holandès ens ha sorprès amb La Força Oculta (De
Stille Kracht), adaptació de la novel·la de Louis Couperus, home de ideees
clares que a cavall entre els segles XIX i XX va vaticinar la impossibilitat de
mantenir el sistema colonial, amb el xoc de dues cultures, dos mons condemnats
a no entendre's per culpa de que un es considerava superior a l'altra.
L'obra ens situa a Java, la zona que els
holandesos anomenaven Índies Orientals. El protagonista és Otto van Oudijck, un
home competent segons els cànons de la metròpoli, però sense mà esquerra, un
cap quadrat que només actua segons la llei, la "seva llei" oblidant
els costums dels seus "súbdits". M'ha recordat els advocats de
l'estat del PP, amb carreres teòricament brillants, però curts com una mànega
d'armilla, incapaços de resoldre políticament cap problema. Oudijck, governador
de la zona, manté bones relacions amb el món local fins que esclata un
conflicte a la colònia. En paral·lel el seu entorn familiar es comença a
esllavissar; la seva dona descuida les obligacions institucionals, entregada
als seus amants, i els fills s'allunyen del comportament
"convenient", en part captivats per l'entorn i la seva gent. Tot se'n
va a prendre pel sac.
Penso que la història és un pel
desmesurada, però si som sincers, hem d'admetre que Titus Andrònicus de
Shakespeare potser encara ho és més, o sigui que no ens queixarem, i menys
després de veure l'impactant muntatge made
in van Hove.
La Fabià Puigserver del Lliure
aparentment sense escenografia. Un piano de cua a la dreta, una taula en un
lateral on els criats anaven parant i desparant taula sense que ningú hi mengés
res, un ritual només per indicar els pas del temps, la submissió i que l'acció
succeïa davant d'ells com si fossin de pedra, no persones. En un lateral una
rastellera de campanes de bambú que el pianista de tan en tant feia sonar
discretament alternant amb la música del piano i dos sillonets al fons. Poca cosa
més, apart que les tres parets feien de pantalles de projecció que reforçaven
l'acció. Una escenografia "pobre" que enquibia perfectament el que
passava en escena. Si ens ho haguessin carregat de mobiliari luxós oriental,
possiblement ens haurien distret de la tensió del que passava allà, que no era
poc.
La història transcorre en època de
monsó i la pluja és un leimotiv, físic i moral. La dona d'un alt empleat
holandès es queixa del clima que li ha espatllat el seu piano, li ha florit els
vestits de seda i fins i tot li ha malmès l'ànima. Plou sovint i ho fa
físicament al escenari utilitzant una tècnica que no sé com és, però increïble.
Plou massa i ens acaba mullant l'esperit fins i tot als espectadors, però de
sobte representa que hi ha un tsunami, i aleshores la creativitat —ajudada de
la tècnica— es desboca i les ràfegues de vent i aigua —que com a mínim va
arribar a la fila 5 on estava jo— et fiquen literalment dins aquest fenomen de la
naturalesa, i ho fa de manera bellíssima, doncs l'aigua, el vapor d'aigua
combinats amb una il·luminació espectacular i la música bèstia, bèstia de
veritat que t'entra per tot el cos a més de les orelles, fa que estiguis al
centre d'un fenomen que té nom propi: Toneelgroep Amsterdam. Acollonant,
increïble!
I els actors? Òndia, és veritat que hi
havia actors. L'espectacularitat m'ha fet desplaçar fins el final el més
important. Catorze actors de noms impronunciables han estat perfectes. No sé si
és perquè no els entenc, però les actuacions d'aquesta companyia sempre m'han
semblat fredes, però a la vegada d'un rigor brutal. També s'ha de dir que el
que he vist d'ells no és Filumena Marturano, o sigui que estic segur que tot
està calculat i molt ben calculat.
Una nit de teatre per no oblidar. El
públic, que no omplia del tot la sala, ha respost amb forts aplaudiments i a la
sortida comentaris elogiosos per part de tothom. De moment el Grec que he vist
va com una moto; que no pari, coñe.
P. D. Muntatges d'aquesta categoria
només es poden fer en poc teatres del país. Felicitem-nos per tenir el Lliure.
