MURS

M.U.R.S.

(al Castell de Montjuic)

Fa uns dies, en una de les meves crítiques de teatre deia que m'havia agradat molt tot, menys l'obra; sonava a estrany, però crec que s'entenia. Avui encara aniré més lluny: no m'ha agradat res, excepte el lloc on s'ha fet l'espectacle. Parlo de M.U.R.S i el Castell de Montjuic.

Feia una pila d'anys que no havia pujat al Castell de Montjuic, tants com uns cinquanta-cinc o cinquanta-sis, quan feia el servei militar. Jo la mili la vaig fer molt jovenet, voluntari tot i que així era més llarga, ara no recordo si el motiu va ser un arravatament patriòtic o que a casa meva coneixíem a un coronel. El fet és que avui l'he vist molt diferent —el castell, no el coronel—, impressionant, arreglat, amb uns jardins guapos... Doncs aquesta ha estat la part bona de la nit.

La dolenta ha estat M.U.R.S., l'espectacle amb que La Fura dels Baus va obrir els Festival Grec el 30 de juny. Jo de la Fura he vist unes quantes coses i aquesta m'ha semblat la pitjor, vaja, directament dolenta, i em sap greu, perquè els "Furus" són gent creativa i trencadora i per això sol ja és bo que existeixin, però el que he vist avui m'ha semblat lamentable.

Per molt que en el programa parlin de les ciutats del futur, les smart cities i altres collonades, que els murs actuals no són físics sinó invisibles —que els hi expliquin als palestins—, que la tecnologia ens ha allunyat de la cultura, ens ha deshumanitzat, ens ha alienat del dolor... (?), jo de tot això no hi he vist res. Si que hi he vist molta tonteria lleugera de "encengueu el mòbil i connecteu-vos, i ara el grup dels verds i el dels blaus, i premeu amunt i ara avall..." Ni missatge ni històries.

La posada en escena ha estat caòtica, però no d'un kaos buscat i controlat, sinó perquè se'ls barrejaven els tres ambients en que funcionava la "cosa": música, paraules i crits dels uns amb els dels altres. Hi ha hagut un moment per a mi desagradable perquè m'ha semblat molt violent, quan un dels actors ha agafat una noia joveneta —tot i que m'ha semblat que ens volien enganyar, era una actriu— i agafant-la pel coll l'ha despullat i l'ha forçat a agenollar-se. "Ara ens faran una sessió d'aquest mamading que està de moda" he pensat, però no, només l'han embrutat i després li han tirat aigua per rentar-la i han deixat anar una parida sobre medi ambient net o cosa semblant.

Conclusió, una dramatúrgia amb molt poc gruix, o gens, i quan repasses el programa quedes acollonit de la gentada que hi ha col·laborat, fins i tot universitats catalanes i el Massachusetts Institute of Technology (MIT). Doncs no sé...

TERRA BAIXA RELOAD

(a la Biblioteca de Catalunya)

         Tenir una idea, ni que sigui bona, no és suficient. Cal desenvolupar-la i aconseguir que funcioni: és el que li ha passat al Carlus Padrissa amb Terra Baixa. Després de fer la pel·lícula, va pensar que podria muntar un espectacle teatral fent interactuar als actors del escenari amb projeccions extretes de la peli; magnífica idea que no ha sabut fer arribar a bon port.

         Per on s’ha perdut? Crec que per tot arreu. Hem de situar l’obra quan es va fer i la manera de pensar d’avui i de finals de segle XIX ha canviat molt. Si no t’ho muntes molt bé, ningú es creu que el Manelic s’enamora de la Marta sense conèixer-la, ella accepta casar-s’hi obligada pel seu amant i cacic Sebastià, i més tard s’enamora perdudament del Manelic.

         Per altra banda els actors que estaven al teatre actuaven talment com si fessin Els Pastorets, versió aficionats al teatre parroquial, molt malament, exagerant de crits i de gestos, braços caiguts i caminar capcots arrossegant els peus. La il·luminació fosca i empitjorada per les projeccions que es feien contra les parets laterals... i “contra” els espectadors d’aquestes localitats. Molts d’ells han hagut d’abandonar els seus llocs enlluernats.

         I el so? Doncs el so ha sigut el pitjor, de jutjat de guàrdia. Tots sabem que la Biblioteca és molt punyetera en quan a so; doncs resulta que els de La Fura no ho sabien! He anat a renyar als tècnics al sortir de l’espectacle i m’han dit que estaven sorpresos del malament que sonava. A més els actors actuaven amb micro, però només el portaven connectat quan cridaven i feien molt de soroll. En el moment àlgid en que la Marta fa una ronda per davant de les tres grades explicant com el Sebastià la va convertir en la seva amant quan era una criatura, miracle! els micros s’han desconnectat i els que no teníem davant a l’actriu en aquell moment, ens hem anat imaginant el que deia.

         Per acabar-ho d’arrodonir, avui també han fet aparèixer la grua, la punyetera grua furera amb una actriu penjada i al final una noia tocant la guitarra i cantant un tema en anglès. Voleu dir que aquest giny no el tenen ja amortitzat i el podrien jubilar? Colofó final i fi de festa: un video de la Marta i el Manelic fugint de la terra baixa cap a les muntanyes, agafats de la mà, saltant i ballant talment com la Heidi i el Pedro. Patètic!

         Sort que l’obra només ha durat una hora i quart. Pocs aplaudiments i alguns crits de uuhhh i molt dolent, entre ells els meus.

CARMINA BURANA

(als jardins de Cap Roig)

     Als segles XII i XIII es movien per centre Europa una sèrie de clergues vagabunds i estudiants pobres, anomenats goliards, que rondaven per tabernes i hostals recitant poemes satíriques, de vegades acompanyats de música, dels que no en sortia ben parat ningú, en especial l’església; a canvi rebien quelcom de menjar i beure. A Espanya als seus homòlegs se’ls anomenava sopistas perquè eren pagats amb la sopa boba. Més endavant rebrien el nom de tunos, i d’aquí la tuna que encara avui, en alguns llocs, intenta que els donem unes monedes a canvi de cantar-nos Clavelitos.

     Al segle XIX, a Alemanya, es va descobrir un manuscrit amb una col·lecció d’aquest cants i el musicòleg Carl Orff als anys trenta del segle passat va composar la cantata Carmina Burana (o Cármina Burana) que avui la Fura dels Baus ens ha ofert al Festival de Cap Roig. Realment seria difícil trobar una música més “furera”.

     L’obra comença posant-te la pell de gallina amb el famosíssim Oh Fortuna que moltes cineastes han manllevat com a fons musical de les seves pel·lícules:

Oh Fortuna

com la lluna

variable el teu estat

sempre creixes

o decreixes

quina vida detestable!

ara prems

després afluixes

com un joc

a la pobresa

i al poder

desfàs com gel.

     Bé, anem a el que ha passat avui a Calella. En Carlus Padrissa ha canviat l’orquestra per un enssemble de reduïdes dimensions: 2 pianos i 6 percussionistes, en canvi en les veus ha mantingut 4 solistes i un cor completíssim (m’ha semblat que eren més de cent). La veritat és que quasi no s’ha notat l’escurçament de la orquestra, ja que els músics han respost molt bé; els solistes i el cor han estat brillants. Bona direcció musical.

     En quan a l’escenografia i al que s’ha representat damunt l’escenari, la cosa és més complicada, però espectacular. Un gran cilindre de tul amagava la orquestra i a la vegada feia de pantalla de projecció dels videos. Això ha sigut espectacular, cent per cent “furero” i amb moments molt aconseguits, com el bany de les noies sota el salt d’aigua. Altres, com el bocoi d’aigua-vi on es submergien alguns dels cantants, o les passejades per l’espai damunt d’una grua m’han semblat una mica forçats.

     En general el públic ha sortit satisfet de les grades de Cap Roig, que estaven quasi plenes. L’obra és prou coneguda com per fer-ne comentari, però sí que vull dir una cosa. Crec que Carl Orff va cometre un error d’estratègia al composar-la. Va cremar la millor pòlvora en el primer cant, Oh Fortuna i després l’obra no aconsegueix anar a més; tot i tenir moments magnífics, és pràcticament impossible superar l’arrencada..

     Un altra dia opinaré sobre aquest festival.