Antígona

ANTÍGONA

(al Teatre Lliure de Montjuic)

A la tercera ha anat la vençuda, la tercera entrega de Teatro de la Ciudad que ens han ofert des de Madrid. Aquesta Antígona de Sòfocles en versió i direcció de Miguel del Arco ha estat el colofó, un epíleg de categoria, d'aquells de posar la pell de gallina.

En la escenografia comuna dels tres espectacles hem vist com Polinices està de cos present. A continuació Antígona i la seva germana Ismene discuteixen. La primera està decidida a rentar, ungir i enterrar el seu germà —en contra de la norma castigada amb pena de mort dictada per Creont que vol que es podreixi al sol i sigui menjat per les bèsties—, i Ismene la vol dissuadir. En aquest "duel" ja ens adonem que la peça prendrà una volada de categoria, doncs tan Manuela Paso (Antígona) com Angela Cremonte (Ismene) deixen, d'entrada, el llistó interpretatiu molt, però que molt alt; dramatisme en estat pur, convincent, sense crits ni xivarri, i així en tota l'obra. Més endavant José Luis Martínez, en el paper de guàrdia, ens ha deixat amb la boca oberta explicant a Creont que algú havia començat a enterrar a Polinices, però que ell només és el missatger. Faig esment d'aquestes escenes "secundàries" per remarcar que tots els vuit actors d'aquesta funció han estat extraordinàris. Per descomptat que la Machi en el paper de Creont també ho ha fet molt bé, però a mi em satisfà especialment que tota la companyia ha estat a un gran nivell per un igual. Aquest és el teatre que m'agrada, no el de la diva rodejada de becaris inexperts.

Una altra cosa extraordinària ha estat el moviment dels actors. Avui hem vist un autèntic cor grec, recitant al uníson el magnífic text i movent-se per l'ampli escenari amb la precisió d'un ballet. M'hauria passat hores veient com es bellugaven endavant, enrere, de cara, d'esquena, entrellaçant-se els uns amb els altres, amb la disciplina que els ha marcat Antonio Ruiz. Premi per a ell, gran coreògraf. Ha fet pujar l'espectacle a cotes molt elevades. Suposo que es nota que avui sí m'ha entusiasmat l'execució del clàssic; doncs no he acabat perquè la il·luminació de Juanjo Llorens també ha estat de premi, igual que el vestuari, que per cert no està acreditat en el programa de mà. Conclusió, honors a Miguel del Arco que com a director és la batuta que ha fet que aquesta Antígona sigui per ser recordada.

La Fabià Puigserver del Lliure plena a vessar d'uns assistents que ens hem trobat els tres dies asseguts pràcticament en els mateixos seients i ja hem fet una certa amistat. Quan s'han apagat els llums, ens hem arrencat tots en una ovació forta i perllongada, avui diria que sincera, o potser m'ho ha semblat a mi per ser el dia que més m'ha agradat de la trilogia.

P.D. Una reflexió. Els autors d'aquestes obres, Sòfocles, Sèneca, Eurípides, fan parlar als seus protagonistes de política, d'honradesa i corrupció com si haguessin llegit la premsa d'aquest matí... i les obres estan escrites de fa 2.500 anys. De vegades fa mal al cor pensar que en segons què hem avançat molt poc o que aquells savis de la Grècia clàssica eren uns avançats.

Edipo Rey

EDIPO REY

(al Teatre Lliure de Montjuic)

Fa quasi 2.500 anys a l'antiga Atenes ja hi havia autors que escribien i feien representar obres de teatre potents, i avui al Lliure s'ha començat una revisió amb Edipo Rey de Sòfocles. Sens dubte aquest és un dels grans dramaturgs tràgics de l'antiga Atenes, i es diu que va escriure més de 120 obres —diuen que va viure fins els noranta anys—, però tot i així té mèrit perquè en aquells temps (sembla una cita de l'evangeli) s'ho havien d'inventar tot. Ara pots escriure una història i dir "basat en..." o "lleugerament inspirat en...", però aleshores no, eren els principis i cada història era nova, però anem al tema.

La història d'Èdip és recargolada, com li correspon a un heroi de la mitologia grega. Fill dels reis de Tebes, Lai i Jocasta, sense saber-ho matà al seu pare i es casà amb la seva mare, amb la qual va tenir dos fills i dues filles. Quan per culpa d'unes consultes a l'oracle amb motiu d'una pesta que assotava Tebes, tot surt a la llum es desencadena la tragèdia, fins el punt que fins i tot els descreguts com jo ens preguntem: el destí persegueix al ésser humà? Tranquis que és una pregunta retòrica.

Sanzol, adaptador i director, n'ha fet una versió de poc més d'una hora amb els personatges principals asseguts en una taula on sembla que s'ha de servir un banquet. Cinc actors fan 13 personatges; només Èdip i Creont no doblen cap paper. La peça m'ha semblat estàtica, d'un immobilisme físic que m'ha resultat tediós. Jo no vaig mai a lectures de teatre perquè aquest és un art que em demana acció i moviment escènic. Doncs avui m'ha semblat assistir a una lectura, una lectura "cridada" per culpa del volum que li han donat els tècnics, ja que els actors anàvem amb micròfon. El cor grec és una cosa que m'encanta; sentir recitar un text a múltiples veus fent reflexions, o donant explicacions, penso que és una de les coses grans del teatre clàssic grec, però  escoltar a Antígona i Iocasta, que acabaven de fer el seu paper, recitar a dues veus, sense solució de continuïtat, no m'ha fascinat pas, i menys sense moure's de la cadira en que seien feia un moment.

No diré que els actors ho fessin malament, però penso que no han destacat, o no han pogut destacar pel plantejament que s'ha donat al muntatge. Personalment a mi Lumbreras, en el paper d'Èdip no m'ha agradat, però em guardaré de donar-li la culpa a ell. Segur que ha fet el que el director li ha manat. La il·luminació de Pedro Yagüe molt interessant. La Puigserver de Montjuic plena d'un públic àvid de veure aquesta trilogia. Tot i així diria que els aplaudiments han estat entre fluixets i de compromís.

Demà més. Aquest Teatre de la Ciudad ens portarà Medea, una altra adaptació de tragèdia clàssica, de Sèneca i Eurípides. Aquesta setmana els espectadors, és com si haguéssim pujat en un Dragon Khan d'emocions clàssiques; incestos, infanticidis... Redéu!