blocdenkbrota

BLACKBIRD

(al Piccolo Teatro di Milano)

          Hi ha gent que en sap i entre quests hi conto al David Harrower (autor) i al Lluís Pasqual (director). Avui he vist Blackbird al Piccolo Teatro de Milà i he quedat clavat a la butaca: extraordinària!

          El tema és delicat. Una noia de 27 anys, després que n’han passat quinze va a buscar a un home de 55. Vol explicacions; van tenir una relació amorosa consumada... quan ella en tenia 12 i ell 40. Naturalment hi ha un culpable, especialment davant la llei, però ningú no és innocent. Ell, després de passar-se uns anys a la presó complint condemna, ha refet la seva vida, viu amb una dona i s’ha canviat el nom; ella no. A mida que la obra va avançant l’espectador ja no sap qui té raó, si és que en una cosa així existeix la raó. Tothom té clar que el que va passar és condemnable, però la ambigüitat cada vegada es fa més present, i el que queda clar és que va ser una història d’amor, que possiblement encara no ha acabat.

          El Teatro Studio del Piccolo té una construcció força particular. Tot i no ser massa gran s’assembla al interior d’una gran xemeneia de totxo vist i això ajuda molt en aquesta escenografia, ja que representa que l’acció passa en un magatzem industrial que és on ell treballa i ella el va a buscar. Paco Azorín ha fet la resta amb quatre elements del tipus meccano i ho ha fet molt bé, un 10.

          La interpretació es mereix comentari apart. Tan Massimo Popolozio com Anna Della Rosa han estat magnífics. Tot i les situacions extremes, mai trepitgen la ratlla de la exageració; si es desmarxessin l’obra seria inaguantable, i com sempre que els actors estan bé s’ha de felicitar al director. En Lluís Pasqual ho ha brodat.

          Una tarda per a recordar. Tres quarts d’entrada, però els que hi érem hem aplaudit a rabiar.