Campanades de Boda

CAMPANADES DE BODA

(al Teatre Tívoli)

Per començar vull aclarir que jo sóc un seguidor de La Cubana; m’agrada el que fan, em diverteix. Dit això, anem al que avui he vist.

Els Rius són una família molt de casa nostra que regenten una de les més grans floristeries de Barcelona gràcies al esforç que hi han posat des dels avis fins a la tercera generació actual. La nena se’n volia anar a viure amb el xicot, que és indi, però la família la obliga a casar-se per allò de guardar les formes. Com que el xicot està a la Índia, ho faran per videoconferència. A més, han ampliat tant la llista de convidats, “coneixem a tanta gent”, que no caben al palauet que tenien contractat i a última hora només troben un local prou capaç: el Teatre Tívoli. Naturalment els espectadors som aquests convidats... i ja estem en ple territori Cubana.

L’obra té dues parts ben diferenciades (encara que sense entreacte); la primera passa a la casa dels Rius i és com més teatre, amb quarta paret inclosa. És divertida, però la més fluixa, menys Cubana, amb diàlegs molt cridaners. Té la seva justificació perquè va presentant els personatges, qui són i com són.

A la segona, ja estem a la boda i ho estripen tot. El primer que cau és la quarta paret (els fa nosa a La Cubana) i comença la interacció amb el públic amb anades amunt i avall, repartiment de vestuari i aquí la obra es torna molt divertida i embogida. Ens hem fet un tip de riure, que és una cosa saníssima que recomanen tots els metges amb dos dits de front

La posada en escena és potentíssima, amb un video molt colorista (una part de la boda es celebrava a la Índia), vestuari de boda-cutre, escenari i pati de butaques cobert de flors... No sé si és correcte dir “bona direcció i actuacions”. El que si puc assegurar és que a Federico Fellini li hauria encantat.

El Tívoli ple i tothom sortia comentant el bé que s’ho havia passat, mentre tornàvem les pameles que ens havien deixat.