15 de març 2012

Coriolà

CORIOLÀ
(al Teatre lliure de Montjuic)




Aquesta versió que ha fet Rigola del Coriolà de William Shakespeare potser resulta una mica massa Reader’s Digest (la famosa revista nord americana que comprimia tota mena de cosa escrita, llibres, articles de revistes, etc...) Ha deixat l’obra original en menys d’hora i mitja i la meva impressió és que en aquesta passada per la podadora han quedat coses importants fora del cove.
Caius Marcius és un valerós general romà que torna a Roma vencedor de la guerra contra els Volscs després de prendre la ciutat de Corioli, motiu pel que rep el sobrenom de Coriolà. El Senat pretén nomenar-lo cònsol, però la seva actitud despectiva envers la plebs el fan impopular i els tribuns aconsegueixen desterrar-lo. Aleshores emigra al país dels Volscs on Tulo Aufidio l’acull, es posa al front d’un exèrcit i empren una guerra contra Roma per venjança. Quan està front a les muralles, a punt d’arrasar-la rep antics amics que li demanen clemència, però finalment és la seva mare la que el convenç que no destrueixi la ciutat. Sabent que això és la seva pena de mort deixa l’assetjament i se’n torna; Tulo Aufidio el fa matar a la plaça pública per traïdor.
Aquesta és la història completa que el dramaturg de Stratfford (o era de Messina?) va escriure. El que no tinc clar és que si jo no l’hagués conegut l’hauria pogut seguir aquest vespre al Lliure. Potser Rigola tampoc ho pretenia; potser el que l’interessava explicar-nos era si estem preparats per a la democràcia, si el poble ha d’ésser sobirà, si els líders s’ha de sotmetre a la voluntat del poble, o si el que és important és el que diem o com ho diem.
Tornant a la funció diré que la posada en escena és més que sòbria, però bona: sala esbatanada fins el fons, parets negres i com a mobiliari només cadires. Al mig un rètol d’aquells d’autopista americana amb la paraula DEMOCRACY en cartell lluminós i rotatiu. A mi això no m’ha aportat res. Els actors (part de la penya Lliure-Rigola) han estat molt bé a l’hora del text que ha sonat potentíssim (si Shakespeare no sona potent és que alguna cosa important està fallant). No m’han acabat de convèncer els moviments coreogràfics al estil japonès amb bastons-espases a les mans ni el rock que han cantat tots a cor, que ha sonat de collons, però no he comprés de què anava. La sala Fabià Puigserver plena i els aplaudiments no han ensorrat l’edifici, tot i que, repeteixo, els actors ho han fet molt bé.
P.D. Sabieu que la història de Coriolà és de Plutarc i forma part de les Vides Paral·leles?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada