Abertis

ABERTIS

(Opinió)

¿Nosaltres, els catalans hauríem d’estar orgullosos que una societat mercantil com Abertis sigui líder al món en explotació d’autopistes de peatge? D'entrada sembla bo que una empresa de casa sigui líder en “coses”, però jo crec que hauríem d’anar a pams. La pregunta que em faig és ¿com hi ha arribat aquesta multinacional a tan alta posició?

A veure, tots sabem que hi ha moltes maneres de fer quartos, algunes decents, altres menys i algunes gens. Avui hi ha grans empreses que estan a la punta de la punta, a costa de la salut (tabaqueres), de la vida dels demés (seguretat, tràfic d’armes) oci (casinos, puterio, blanqueig de diners) i directament màfies (qualsevol cosa); la llista és llarga i coneguda.

Tot i així compte! que ningú es pensi ara que estic dient que el Sr. Salvador Alemany, honorable president d’Abertis i català de pro, sigui un mafiós, macarra o traficant de substàncies estupefaents, valgue’m Déu! Estic segur que és una persona decent, però em continuo preguntant si tot el calé que ha generat des del principi l’empresa que governa és prou honest, perquè a veure, les autopistes catalanes, o sigui les autopistes espanyoles, o almenys moltes d’elles ja haurien d’haver revertit al “poble”, però fent una mica d’enginyeria financera-trilera, els terminis es van allargant i allargant. Si cada vegada que posen una paletada de ciment reclamen allargar la concessió, els ciutadans d’aquest país estem arreglats, ens emprenyem i al final “no volem pagar”, però molt de compte, perquè aleshores els nostres governants, que ens estimen i es preocupen per nosaltres fins a límits que ni sospitem, ens envien els mossos d’esquadra que ens renyen, ens fan veure el lleig que és actuar així i ens castiguen via denúncia. Només faltaria! Però repeteixo, estic segur que el Sr. Salvador Alemany és una bona persona, un ciutadà honorable(*).

L’únic dubte que tinc és una tonteria. Cada vegada que passo per una autopista “de les nostres”, i pago, la màquina em demana si vull un rebut i jo, que el vull, m’haig de molestar prement un botó i esperar que l’autòmat me’l doni. Si no el premo no hi ha rebut i, penso, si no hi ha rebut ¿qui ho sap que he passat i he fet una despesa? ¿Seria possible —i a ara estic sent molt dolent— que en una oficina sinistra de l’empresa, un lloc fosc i secret, situat en una mena de búnker subterrani, empleats corruptes amb antecedents penals anessin comptabilitzant quantes persones demanen rebut i quantes no per organitzar una caixa A i una altra B? Ara mateix m’estic avergonyint de pensar això; ja ho diu la meva dona: “redéu que n’ets de recargolat”. Mea culpa.

Potser sí que sóc malpensat, però no és culpa meva, ja que cada vegada que pago en una autopista europea, el rebut se’m subministra sempre sense demanar-lo, per defecte, fins i tot a Itàlia on han manat persones menys honorables que el Sr. Salvador Alemany, com per exemple en Silvio Berlusconi, i demano que no hi hagi ningú tan fill de puta com per creure que estic fent comparacions; fins aquí podíem arribar! Amb això acabo!

(*) No voldria que ningú es pensés que estic copiant el parlament de Marc Antoni quan parla al poble romà a les exèquies de Juli César just després de ser apunyalat a traïció. Allò tan xulo de “amics, romans, presteu-me oïda...” William Shakespeare.