Ennio Marcheto

ENNIO MARCHETTO

(a l'Artèria Paral·lel)

L’estiu s’acaba, els teatres es comencen a desvetllar i jo estic a punt de marxar de vacances, però abans de desaparèixer veuré un parell de coses. La d’avui l’he escollit per dos motius: m’ha semblat que seria refrescant i és d’un italià (i els que em coneixen saben que tinc debilitat per Itàlia)

Ennio Marchetto és un Venecià que actua sol damunt l’escenari i ni canta ni enraona, només es belluga i obra la boca, o sigui fa play-back, però això seria irrellevant si no fos perquè en una hora d’espectacle fa desfilar damunt l’escenari una quantitat ingent de personatges a una velocitat vertiginosa. És un fregolista, disciplina que va ser molt estimada a Barcelona, resultat de les nombroses visites que ens va fer Leopoldo Frégoli (*). 

Però tornem a l’espectacle. El que distingeix Marchetto de qualsevol altre és que el seu “vestuari” és de paper i convertible, o sigui que apareix, per exemple, disfressat d’aquella noia que es deia Sabrina Salerno cantant el Boys, boys, amb el seu pitram bellugadís i moviment llicenciós de malucs, i sense que te n’adonis doblega el paper que fa de cabellera i part de la faldilla i t’apareix la germana Jeanne Deckers, aquella monja belga, patètica pobreta, que amb la seva guitarreta cantava Dominique, nique, nique.

Aquesta nit per l’escenari del Artèria han desfilat la Marilyn Monroe, la Gioconda, l’Alaska, la Dolly Parton cantant country damunt d’un ruc, els Tres Tenors, La Lola Flores, la Reina d’Anglaterra que de sobte ha passat a ser el Freddy Mercury... Sí, ha sigut refrescant.

 Advertència pels teatreros, teatreros: això ni és Ibsen ni Mammet, és un espectacle de cabaret i a l’Artèria amb molt bon criteri han disposat la quasi totalitat de la platea amb taules de bar i cadires mentre uns quants cambrers servien copes. M’ho he passat bé. Avui era nit d’estrena i estava quasi ple. El públic ha aplaudit molt i me n’alegro pel Marchetto que s’hi ha deixat la cansalada.

(*) En Brossa n’era un admirador i fins i tot li va dedicar diversos poemes literaris i visuals, dos poemaris sencers i un llibre d'artista fet en col·laboració amb Antoni Tàpies.Mireu si en va ser admirat a Barcelona que alguns encara utilitzen l’expresió popular “anar més de pressa que en Frègoli”