Ivan i els gossos

IVAN I ELS GOSSOS

(al Teatre Lliure de Gràcia)

Quan m’expliquen una història, a la literatura, al cine o al teatre, i m’hi posen l’etiqueta “basat en fets reals”, no m’acostuma a fer ni fred ni calor. Si el relat és bo m’arriba i si és dolent no i se me’n fot de on ha sorgit la idea, però avui això no m’ha funcionat així. Avui la narració m’ha deixat fotut perquè era bona i a més real. Jo tinc néts de quatre anys i no podia deixar de pensar-hi a mida que l’obra avançava.

Rússia, Moscú, època Putin —atenció que no estem parlant de quan encara hi havia el règim de semi esclavatge dels serfs— un nen de quatre anys! se’n va de casa per no aguantar més la brutalitat del seu padrastre envers ell i la seva mare, incapaç de defensar-lo. Hi ho fa conscient perquè no fuig enmig d’una baralla o una pallissa, ho fa de nit, quan dormen, pren la jaqueta més gruixuda, els guants i una mica de menjar. Quatre anys!

En una escenografia pelada —no hi ha res més que un plàstic negre a terra que serveix per a tot— el Pol López ens ho explica en primera persona de la manera més natural del món. La foscor, les pudors, la brutícia... i la por. La trobada amb nens abandonats com ell que, inexplicablement tenen els ulls com buits, i  sembla que inflin globus, però el que tenen a la boca són bosses de plàstic i parlen d’una paraula estranya: “cola”... La trobada amb els gossos abandonats qui finalment seran la seva família...

Hattie Taylor ha composat una història que comença amb un relat senzill però esborronador, quan el protagonista ja és més gran,: Tots els diners s’havien acabat. I no hi havia res amb què comprar menjar. Les mares i els pares van intentar desfer-se de tot el que fos prescindible. Els gossos van ser el primer. Els feien pujar al cotxe, els portaven fins a l’altra banda de la ciutat i els deixaven allà. Però fins i tot així no hi havia diners, i van portar alguns nens fins a l’altra banda de la ciutat i els van deixar allà. Aleshores jo tenia quatre anys.

El Pol López, sota la direcció de Pau Carrió ha estat genial. El públic que omplia la sala de Gràcia l’ha gratificat amb una bona tanda d’aplaudiments. La única nota discordant ha sigut un carallot que s’ha passat la funció rient  amb fortes riallades com si estigués veient un vaudeville del Paco Martínez Soria (r.i.p.). N’hi ha que tenen la mateixa sensibilitat que el senyor Carlos Delgado, el Conseller de Turisme Balear, aquell que es cofa amb els collons dels cérvols que mata. El cabronàs ens ha donat la nit —el rialler, no el conseller— i perdoneu la rima.