El don de las sirenas

EL DON DE LAS SIRENAS

(a la Sala Beckett)

Pere Riera és un dramaturg jove que ja fa uns quants anys que roda pel el món del teatre. Ha fet dramatúrgies —¿recordeu el magnífic Ròmul el Gran de Friedrich Dürrenmatt al TNC l’any 2005?— i porta escrites unes quantes obres —Desclassificats, Red Pontiac, ara en cartell...— representades amb èxit.

Ara, en una producció conjunta de la Sala Trono i Banfiel Teatre de Buenos Aires es representa a la Sala Beckett aquest Don, una comèdia que no ho és del tot, una peça que fa riure però de mica en mica es torna agredolça.

El Román i la Bettina són un jove matrimoni argentí —interpretats per dos actors argentins— que s’han traslladat a Barcelona per motius de treball. Tenen un amic català, que van conèixer allà i que avui ha estat sopant al seu apartament; els ha de comunicar una notícia. En un moment de la nit es presenta la veïna del pis de dalt demanant una bossa d’escombraries, però en realitat vol una altra cosa...

En principi el plantejament és interessant, però les coses es van complicant, penso que en excés, s’obren massa fronts i no se’n tanca cap. Crec que per aquí fluixeja la peça, sumat a que el director, l’argentí Nelson Valente, no ha sabut relligar-ho perquè funcionés millor.

Escenografia i il·luminació correctes. Un altra cosa que penso que ha llastrat l’obra és el personatge de la noia argentina. El que al principi era un valor: l’accent, la verborrea i la velocitat de dicció, s’ha anat fent una mica pesat, doncs si no estàs avesat a la forma de parlar porteña, perdies bona part dels diàlegs i sort que no parlava en lunfardo.

Poca gent a la Beckett. Al final aquesta gentussa del PP se’n sortirà de donar pel sac al món de la cultura. Actuen com les dictadures, intentant, per qualsevol mitjà, ofegar el que més por els fa: que la gent pensi i les arts són per això, i “ells” ho saben.