15 de març 2013

The Wild Party

THE WILD PARTY
(al Teatre Gaudí Barcelona)




Sovint acostumo a dir que hi ha diferents classes de musicals. Doncs el que hem vist avui al Gaudí pertany a la classe dels que van arrencar al Off Broadway i com va dir “nosequí” (personatge habitualment mencionat) el que es veu avui al Off és el futur de Broadway. Subscric l’afirmació.
Andrew Lippa pertany a una nova generació d’autors nascuts entre els anys 60 i 70, com Jason Robert Brown (The Last Five Years) o Jonatha Larson (Rent). Gent amb una gran formació musical que dominen tots els registres del gènere, cosa gens fàcil. Per acabar l’apunt històric, dir que una part d’aquesta obra ja s’havia vist aquí el desembre del 2003 a causa del fiasco de El Pes de la Palla, obra que va ser retirada del Romea. El del Musical Més Petit —no ho heu vist, però m’acabo de posar dret— va tapar el forat amb una peça anomenada precisament Off Broadway, feta amb temes de musicals estrenats al off. Allà vaig descobrir The Wild Party i al seu autor.
L’obra d’avui, encara que costi de creure, està basada en un poema de Joseph Moncure. Estem als anys 20 i la Queenie és la reina del vodevil i el Burrs un clown també de vodevil, acostumats els dos a usar les seves parelles i llençar-les quan se’n cansen. En un determinat moment es troben i és un esclat de passió i sexe que dura poc i un dia el Burrs abusa de la Queenie. Ella se’n vol venjar i organitza una festa salvatge per humiliar-lo, però...
Per començar dir que el Gaudí Barcelona ha fet un gran esforç per portar aquesta obra a l’escenari. Disset actors més quatre músics en un teatre tan petit és un miracle i ho han aconseguit amb nota, amb una posada en escena molt bona, amb un vestuari —sovint des-vestuari— molt adequat. L’escenografia molt aconseguida recreant l’ambient canalla del món de l’espectacle, la cocaïna i la prostitució. Una il·luminació magnífica ha posat la cirereta.
I els actors? Doncs els actors han estat magnífics, sense distincions entre els protagonistes —que naturalment tenen més paper— i la resta. M’agradaria dir que el Sr. Lippa no fa les coses fàcils; la seva música és molt complicada. Ni un sol tema és una “cançoneta” que podríeu xiular a la sortida de la funció. El meu tema preferit és Poor child —en català, Pobre— interpretat pels quatre protagonistes en que a partir de la música inicial interpretada per un d'ells, s’hi van afegint la resta amb motius nous, formant un quartet quasi impossible però bellíssim —no ho heu vist, però m’acabo de treure el barret—. Tot i que quasi no hi ha dansa, molt bona la coreografia amb moments en que tots s’entrellacen amb moviments —habitualment provocatius— que m’han recordat al millor Bob Fosse.
Per acabar els músics; pianista, guitarrista, baixista i percussionista que han engegat a tota màquina i no han parat ni per a respirar. L’obra original és amb orquestra, però aquests quatre xicots no han permès que l’enyoréssim. Magnífics arranjaments.
Llàstima que érem escassament cinquanta espectadors que, això sí, hem aplaudit per dos-cents. Aneu-hi, però... no hi porteu la canalla. No hi ha escenes de sexe explícit, però se n’hi falta poc, tot i estar fetes sense caure mai en el mal gust. 

1 comentari:

  1. Jo hi vaig ser fa un parell de setmanes i no paro de recomanar l'obra. Em vaig enfadar veient que hi havia una de les grades gairebé buida. Com pot ser que una obra així no estigui plena de gom a gom cada nit? És espectacular! Vull destacar el piano, que em va deixar amb la boca oberta. Busca a Atrapalo.com, que acostumen a haver-hi entrades.

    ResponElimina