Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Andrew Lippa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Andrew Lippa. Mostrar tots els missatges

2 de jul. 2018

JOHN & JEN

JOHN & JEN
(al Teatre Gaudí Barcelona)




          Avui no sé com posar-m'hi. Tot i que sóc conscient que no em llegeix quasi ningú, no m'agrada gens fer ressenyes dolentes, especialment quan són de teatres petits, però com deia Mariano Rajoy, la veritat per davant (o no va ser ell...?). Sigui per sort, sigui per vici, tinc la possibilitat d'anar amb certa freqüència a Londres principalment a veure teatre, preferentment musical, i és clar... les comparacions són odioses. Intentaré ser clar.
          A Barcelona de teatre musical se n'ha fet poc. Quan jo feia la mili (any 1959-60) al Paral·lel es feia molta revista, teatre de varietats en que es cantava, es ballava i s'ensenyava —dintre el que el govern civil permetia— una mica de cuixa i de vegades un pit, mai dos. El Molino, L'Arnau, l'Apolo..., alguna cosa esporàdica, però no musicals. L'any 1988 Dagoll Dagom estrena Mar i Cel, el que podria ser l'obra fundacional del musical català modern i al 1996 apareix la Companyia El Musical Més Petit.
          Ara se n'estan fent molts, com si ens hagués agafat una mena de xarampió, però s'hauria d'anar amb compte per no prendre mal. Els musicals són com una òpera. Penso fermament que Els Miserables o el Fantasma de la Òpera no tenen res a envejar al Turandot de Pucini i com a tals són molt complicats de posar en marxa. Habitualment requereixen de companyies grans, vestuari, il·luminacions complexes i orquestra. En la meva última ressenya de Londres parlava de Kiss Me Kate al ENO amb 60 músics al fossat.
          Crec que aquestes magnituds, de moment, les hem d'oblidar. El Fantasma porta 32 anys ininterromputs a la cartellera londinenca, més de 12.000 representacions, per tant crec que s'ha de posar la mirada a produccions autòctones, que n'hi ha, de petit format, o importades de la mateixa magnitud, però també molt de compte amb les importades, i ara comença la ressenya de John & Jen.
          Andrew Lippa, com Jason Robert Brown, és un dels grans compositors de musicals de petit format, però petit no vol dir senzill i aquí ja comencem a tenir un problema. Tot queda fiat a els temes musicals i les interpretacions. No hi ha vestuari espectacular, ni dues dotzenes de ballarines movent-se harmoniosament per l'escenari... ni micros inal·làmbrics amb GPS, que tot ajuda a fer l'obra espectacular. Aquí hi ha el John i la Jen a pit descobert, davant una partitura tremendament complicada i em sap greu dir-ho, però penso que a l'Anna Valldeneu i al Marc Pociello els venia gran. Penso que a Xavi Duch, del que he vist coses molt bones es va passar d'atreviment.
          La majoria de persones pensa que si cantes "afinant" el que està escrit a la partitura ja n'hi ha prou. Això, tot i ser important, és secundari. L'important és entendre el que es canta, modular, matissar pianos i fortes i actuar perquè el públic que t'escolta s'ho cregui. Per això és impossible cantar lieds de Shumann si no saps alemany, no saps el que dius i no et pots emocionar; podries cantar les melodies amb la lletra de La Flaca, i el resultat seria ben galdós. I a això hi hem d'afegir estar en comunió, entendre's amb els músics que et donen el suport, perquè veu i so instrumental formin un corpus.
          Acabo. Lamento dir que aquest John & Jen li van mancar la majoria de les coses que acabo de comentar, però no voldria desanimar a ningú. S'ha de treballar i si no s'actua amb públic el que es fa només són assaigs. Finalitzo dient que hi ha una figura importantíssima, la base, que és el productor, el que posa en marxa l'espectacle, fins i tot el que busca la pasta per fer-lo. En tenim a Catalunya? Doncs potser hauríem de començar per la base i demano disculpes per la mala crítica.

15 de març 2013

The Wild Party

THE WILD PARTY
(al Teatre Gaudí Barcelona)




Sovint acostumo a dir que hi ha diferents classes de musicals. Doncs el que hem vist avui al Gaudí pertany a la classe dels que van arrencar al Off Broadway i com va dir “nosequí” (personatge habitualment mencionat) el que es veu avui al Off és el futur de Broadway. Subscric l’afirmació.
Andrew Lippa pertany a una nova generació d’autors nascuts entre els anys 60 i 70, com Jason Robert Brown (The Last Five Years) o Jonatha Larson (Rent). Gent amb una gran formació musical que dominen tots els registres del gènere, cosa gens fàcil. Per acabar l’apunt històric, dir que una part d’aquesta obra ja s’havia vist aquí el desembre del 2003 a causa del fiasco de El Pes de la Palla, obra que va ser retirada del Romea. El del Musical Més Petit —no ho heu vist, però m’acabo de posar dret— va tapar el forat amb una peça anomenada precisament Off Broadway, feta amb temes de musicals estrenats al off. Allà vaig descobrir The Wild Party i al seu autor.
L’obra d’avui, encara que costi de creure, està basada en un poema de Joseph Moncure. Estem als anys 20 i la Queenie és la reina del vodevil i el Burrs un clown també de vodevil, acostumats els dos a usar les seves parelles i llençar-les quan se’n cansen. En un determinat moment es troben i és un esclat de passió i sexe que dura poc i un dia el Burrs abusa de la Queenie. Ella se’n vol venjar i organitza una festa salvatge per humiliar-lo, però...
Per començar dir que el Gaudí Barcelona ha fet un gran esforç per portar aquesta obra a l’escenari. Disset actors més quatre músics en un teatre tan petit és un miracle i ho han aconseguit amb nota, amb una posada en escena molt bona, amb un vestuari —sovint des-vestuari— molt adequat. L’escenografia molt aconseguida recreant l’ambient canalla del món de l’espectacle, la cocaïna i la prostitució. Una il·luminació magnífica ha posat la cirereta.
I els actors? Doncs els actors han estat magnífics, sense distincions entre els protagonistes —que naturalment tenen més paper— i la resta. M’agradaria dir que el Sr. Lippa no fa les coses fàcils; la seva música és molt complicada. Ni un sol tema és una “cançoneta” que podríeu xiular a la sortida de la funció. El meu tema preferit és Poor child —en català, Pobre— interpretat pels quatre protagonistes en que a partir de la música inicial interpretada per un d'ells, s’hi van afegint la resta amb motius nous, formant un quartet quasi impossible però bellíssim —no ho heu vist, però m’acabo de treure el barret—. Tot i que quasi no hi ha dansa, molt bona la coreografia amb moments en que tots s’entrellacen amb moviments —habitualment provocatius— que m’han recordat al millor Bob Fosse.
Per acabar els músics; pianista, guitarrista, baixista i percussionista que han engegat a tota màquina i no han parat ni per a respirar. L’obra original és amb orquestra, però aquests quatre xicots no han permès que l’enyoréssim. Magnífics arranjaments.
Llàstima que érem escassament cinquanta espectadors que, això sí, hem aplaudit per dos-cents. Aneu-hi, però... no hi porteu la canalla. No hi ha escenes de sexe explícit, però se n’hi falta poc, tot i estar fetes sense caure mai en el mal gust.