Ubu Roi

UBU ROI

(al Teatre Lliure de Montjuic)

L'any 1896, a París s'estrenà l'obra Ubu Roi, d'un jove escriptor, precursor del teatre de l'absurd, de nom Alfred Jarry. Va ser un escàndol, però el teatre a partir d'aquí va començar a canviar. De "Ubus" se n'han fet de diverses maneres a tot el món; a Catalunya van ser molt famoses les versions dels Joglars.

Declan Donnellan és un director teatral anglès d'un gran prestigi, fundador junt amb Nick Ormerod de Cheek by Jowl, una companyia teatral de referència que gira per tot el món treballant en anglès, francès i rus. Avui els hem tingut al Grec en una visita de quatre dies.

De Jarry només conec l'Ubú, i per a mi no és una obra de referència, i de Donellan potser hauria de dir que tampoc és un director que m'emocioni. Les seves adaptacions, pel poc que he vist no m'acaben de convèncer —em sembla que vaig ser dels poc que no es va emocionar amb La Tempestat que va presentar al Lliure el desembre del 2011—, i avui m'ha passat el mateix. Intentaré explicar-me.

Crec que m'ha rebentat l'obra el llarg preludi sense paraules amb la filmació de video passejant-se per la casa. Se m'han fet llarguíssimes les seqüències de la tassa del wàter i la catifa amb les seves petites taques sospitoses —possiblement de merda, o "merdre", com dirien els personatges—, em pensava que no s'acabarien mai. A partir d'aquí no he connectat i les escenes en que tothom reia, a mi no m'han fet pràcticament gràcia, i quan en una obra no hi entres o desconnectes, al menys a mi, se'm fa molt difícil reenganxar-m'hi.

Però per altra banda hi ha una pila de coses que he trobat boníssimes. L'escenografía magnífica representant la sala de la casa de l'alta burgesia, la interpretació dels actors i el seu moviment per el llarg i ampla de l'escenari, la música, molt bona i ben aplicada a les situacions, la il·luminació encaixada exactament en cada moment de la peça... Malgrat tot això —i vull remarcar que són coses importants— jo m'he avorrit força, tot i que em sembla que sigut l'únic, cosa que em fa sospitar que tenia mal dia.

La Puigserver del Lliure quasi plena d'un públic que s'ho ha passat d'allò més bé i ha aplaudit rebentant-se les mans sense parar, el que ha obligat als actors a sortir a saludar una i altra vegada. A jutjar per tot això, diria que ha estat una nit memorable, i com que jo no sóc com aquell conductor que va entrar a l'autopista per una entrada equivocada i es queixava de que tots els cotxes circulaven en direcció contrària, penso que el que ha entrat al revés he estat jo.