LONDRES I EL TEATRE
(Opinió)
Pels que
em coneixen no és cap secret que Londres m’agrada, molt, quasi tot. El seu
color, tan diferent al de les ciutats mediterrànies,
els seus parcs, la seva arquitectura conservadora amb els seus totxos quasi
cremats, els seus autobusos tan vermells... Menys la manca de sol, m’agrada tot,
però hi ha una cosa que a més d’agradar-me em provoca enveja, sana, però enveja
autèntica: els teatres i els actors.
I aquí
em refereixo a tots, no solament els famosos, perquè hi ha vida més enllà del
West End, i molta, però no és la que coneixem els turistes, ni que siguem “turistes
culturals” com els que hi anem per veure teatre. M’explico.
Acabo de
passar una setmana a casa d’un amic londinenc. Viu en un barri molt tranquil
del NW, a tocar del Heat, el parc urbà més gran del món —a més com que els
punyeteros ho conten per acres en contes d’hectàrees, encara ho sembla més de
gran—. A cent metres de casa del meu amic hi ha un pub bonic per vell, però d’allò
més humil i fins i tot desballestat. Un lloc corrent per anar a prendre una
cervesa o menjar fish and chips.
Doncs en aquest senzill local, la majoria de nits de la setmana, al vespre fan
teatre. Una cosa senzilla perquè no hi ha ni escenari, quasi sempre monòlegs,
però teatre. No he acabat.
Al nord
de la casa del Michael, el meu amic es diu Michael, a una parada de metro hi ha un village que avui forma part del gran Londres: Highgate, un dels
recons més bonics —i cars— de la ciutat, i allí hi ha un pub, el Gatehouse, un
edifici preciós estil Tudor (el de la foto), que a més de ser un dels pubs més freqüentats d’anglaterra,
upstairs hi amaga un teatrillo, un
local en el que s’hi ha fet des de obres de Terence Rattigan fins a musicals de
petit format. Sí senyor! I no és el West End, i el públic hi va, i els actors
poden practicar i potser un dia s’hi descobrirà un futur Sir John Gielgud.
Espero
us hagi quedat clar el perquè de la meva —sana— enveja, i ja que hi som vull
puntualitzar que la enveja si és sana no és pecat. I ara us prometo que no
parlaré més de Londres fins d’aquí a molt temps. No em voldria fer pesat.
tu vols que tingui un atac de cor d'enveja, eh?
ResponEliminaNo és la meva intenció, només és amor i ja te nassos que estigui enamorat d'una ciutat en que parlen una llengua que encara em ve força gran.
Eliminasí, crec q Marga té raó ;-) London forever! <3
ResponEliminaLa resposta a la marga també val per a tu, i afegeixo que vosaltres dues, punyeteres, amb l'anglès sou quasi bilingües. Quina enveja!
Elimina