11 d’abr. 2013

Londres

LONDRES I EL TEATRE
(Opinió)




Pels que em coneixen no és cap secret que Londres m’agrada, molt, quasi tot. El seu color, tan diferent al de les ciutats  mediterrànies, els seus parcs, la seva arquitectura conservadora amb els seus totxos quasi cremats, els seus autobusos tan vermells... Menys la manca de sol, m’agrada tot, però hi ha una cosa que a més d’agradar-me em provoca enveja, sana, però enveja autèntica: els teatres i els actors.
I aquí em refereixo a tots, no solament els famosos, perquè hi ha vida més enllà del West End, i molta, però no és la que coneixem els turistes, ni que siguem “turistes culturals” com els que hi anem per veure teatre. M’explico.
Acabo de passar una setmana a casa d’un amic londinenc. Viu en un barri molt tranquil del NW, a tocar del Heat, el parc urbà més gran del món —a més com que els punyeteros ho conten per acres en contes d’hectàrees, encara ho sembla més de gran—. A cent metres de casa del meu amic hi ha un pub bonic per vell, però d’allò més humil i fins i tot desballestat. Un lloc corrent per anar a prendre una cervesa o menjar fish and chips. Doncs en aquest senzill local, la majoria de nits de la setmana, al vespre fan teatre. Una cosa senzilla perquè no hi ha ni escenari, quasi sempre monòlegs, però teatre. No he acabat.
Al nord de la casa del Michael, el meu amic es diu Michael, a una parada de metro hi ha un village que avui forma part del gran Londres: Highgate, un dels recons més bonics —i cars— de la ciutat, i allí hi ha un pub, el Gatehouse, un edifici preciós estil Tudor (el de la foto), que a més de ser un dels pubs més freqüentats d’anglaterra, upstairs hi amaga un teatrillo, un local en el que s’hi ha fet des de obres de Terence Rattigan fins a musicals de petit format. Sí senyor! I no és el West End, i el públic hi va, i els actors poden practicar i potser un dia s’hi descobrirà un futur Sir John Gielgud.
Espero us hagi quedat clar el perquè de la meva —sana— enveja, i ja que hi som vull puntualitzar que la enveja si és sana no és pecat. I ara us prometo que no parlaré més de Londres fins d’aquí a molt temps. No em voldria fer pesat.

4 comentaris:

  1. tu vols que tingui un atac de cor d'enveja, eh?

    ResponElimina
    Respostes
    1. No és la meva intenció, només és amor i ja te nassos que estigui enamorat d'una ciutat en que parlen una llengua que encara em ve força gran.

      Elimina
  2. sí, crec q Marga té raó ;-) London forever! <3

    ResponElimina
    Respostes
    1. La resposta a la marga també val per a tu, i afegeixo que vosaltres dues, punyeteres, amb l'anglès sou quasi bilingües. Quina enveja!

      Elimina