BLANKETTERS

BLANKETTERS

(Opinió)

Que jo sàpiga la paraula que he posat com a encapçalament de l’entrada (blanketters) no existeix ni en anglès ni en cap altra idioma. Si poso top blanket, penso que a Anglaterra tampoc m’entendrà mingú perquè allà aquest “fenomen” no es dona: Manter, Top manta.. What...?

Londres és molt gran; el Great London, o sigui el que seria la seva àrea metropolitana, està formada per la City i 32 boroughs (municipis o unitats administratives) més, el que dona una suma de prop de 8.5 milions d’habitants. Si aquí hi afegim una població flotant (gent que hi va a fer gestions, turistes,...) considerada en més d’un milió diari, doncs tenim un poble realment gran.

I com està de blanketters? Doncs jo que hi vaig, no molt sovint però sí amb certa assiduïtat, no n’he vist mai cap, ni a la zona on els meus amics em deixen la casa (Lambeth), molt poc turística per cert, ni als lloc més visitats com Southwark, que és on hi ha el Golden Eye, la Tate Modern, el Globe, el National Theatre... i al final, el Pont de la Torre; llocs molt agradables a peu del riu. Si que veig artesans que ofereixen el seu producte, retratistes que et faran un dibuix, pallassos que entretenen la canalla o equilibristes, però cap oferta de producte il·legal, ni un. Només gent que es guanyen la vida oferint la seva creativitat.

I doncs? Doncs m’agradaria que algun dels regidors de Barcelona, tan “preocupats” pel fenomen agafessin un avió, incòmode però barat, i anessin a parlar amb algun dels seus col·legues londinencs; segur que de la conversa en traurien profit si escoltessin bé.

Londres

LONDRES

(Opinió)

Després d'uns dies a Londres no em puc estar de fer unes reflexions. Vagi per endavant que sento una certa fascinació per la capital del Regne Unit malgrat el seu clima, que no és que sigui fastigós, però no és mediterrani i jo tot i que no vaig mai al mar, necessito saber que hi és a uns quaranta quilòmetres de on visc. Dit això intentaré explicar el que m'agrada de la ciutat.

Fa cinquanta anys vaig anar-hi per primera vegada i el que d'entrada em va sobtar va ser el color. Era tardor avançada i tot era vermellós: les fulles que quedaven als arbres, les cases típiques de totxo... fins i tot les cabines telefòniques i els busos eren de color vermell (potser massa viu). La tardor anglesa és magnètica. En aquella època jo treballava en la indústria de la moda i el meu viatge va ser provocat per l'explosió de la minifaldilla. Segona fascinació. ¿Com una gent tan conservadora ho trencaven tot escurçant les faldilles de les noies fins arran de les calces? La resposta era "la democràcia". Tothom podia fer el que volgués mentre respectés als demés. Parlo de l'any 65 quan s'excremència el general Franco encara estava molt viu, el cabró.

Més endavant vaig anar coneixent la seva organització política, que no és perfecte, però que tot i ser una monarquia, és en certa manera admirable. Els que es van convertir en amics a partir d'acollir els nostres fills als estius quan estudiaven anglès, ens explicaven les vegades que parlaven amb el representant parlamentari de la seva circumscripció. Només havien de demanar hora per explicar-li els problemes que a ells els semblaven importants. Això de tenir el polític electe a l'abast ho considero molt important.

El teatre. Aquest és un punt bàsic per gaudir de una de les meves aficions importants, i el teatre a Londres forma part de la vida dels seus habitants. Possiblement hi hagi altres ciutats que avui estiguin més a l'avantguarda, com Berlin o Buenos Aires, però la capital continua sent un dels puntals d'aquest món, especialment en musicals i clàssics. Als teatre públics com el National Theatre, o al Barbican, s'hi afegeixen els del West End i més enllà els del OffWestend, o Fringe. La oferta és immillorable, tot i que últimament els teatres del centre aposten massa per la oferta comercial i turística.

Acabaré mencionant una cosa senzilla, però que fa la vida més agradable als londinencs que s'han de desplaçar per zones molt àmplies per anar a treballar. La Xarxa de transport: busos, metro i rodalia. Milers de busos de dos pisos transporten quantitats ingent de persones, des dels que fan rutes llarguíssimes fins als dels barris, aquests normalment d'un sol pis. El metro (Tube) arriba a quasi totes les zones de la ciutat, però no diria que sigui millor que el de Barcelona, que crec que està molt bé. El que sí és molt antic, el primer del 1863, fa 152 anys i funcionant amb carbó. Però el que destaca és la xarxa de rodalia, per la seva cobertura i la seva puntualitat. Tot i que els londinencs es queixen que la Dama de Ferro els hi va fotre destralada, són exemplars per la neteja, capacitat i puntualitat. Te'n pots refiar a ulls clucs i les indicacions són claríssimes. Anglaterra té poc quilòmetres de Alta Velocitat, només la part d'Eurotúnel que ve de Paris, menys de 100 Km., en canvi ha invertit en els trens que utilitzen milions de persones cada dia. No van a tota llet, però si de pressa i puntuals perquè els governants consideren que l'important és que tothom pugui arribar a destí amb puntualitat, i això és realment envejable.

Algun dia serem un gran país

ALGUN DIA SEREM UN GRAN PAÍS

(Opinió)

Acabo de fer una estada a  Londres i un dels dies vaig visitar el palau de Hampton Court, el que va contruir el Cardenal Wolsley per a ell, però que va tenir de regalar al rei Enric VIII per l’enveja que li produïa, i allà vaig recordar-me de la frase que li va dir un conseller al jove monarca: “algun dia serem un gran país, una potència important com Espanya o més” —estem parlant de principis del segle XVI—. I així va ser, aquella Espanya que era l’enveja del món es va anar fonent com un bolado per desídia i mala gestió fins a arribar al que és avui: el cul d’Europa.

També m’ha portat a reflexionar el fet d’utilitzar cada dia el transport públic. Quan una ciutat la conec m’agrada variar d’ubicació i aquesta vegada he viscut en un barri del sud-oest on no hi ha metro, però si a cinc minuts a peu una estació de tren de rodalia que em deixava en poc més de tres minuts davant d’una boca del suburbà. I aleshores se m’ha acudit comparar la xarxa de ferrocarrils de l’àrea de Londres i Barcelona, i és quan he començat a plorar.

L’àrea metropolitana de Barcelona està composada per 36 municipis amb 3,3 milions d’habitants en una extensió de 640 km quadrats. Una xarxa de metro acceptable, però pèssima la de Rodalia. El Greater London està composat per 32 municipis amb 8,3 milions d’habitants en una extensió de 1.570 km quadrats, 2,5 vegades més gran. La xarxa de Rodalia, independent però comunicada amb un metro fabulós, és impressionant.

Ara parlem d’alta velocitat. L’any 1992 es va inaugurar el primer AVE que enllaçava Espanya amb... Europa? No, amb Àfrica: Madrid-Sevilla, i avui ja tenim la segona xarxa més important del món amb quasi 3.000 kms. I Anglaterra? No, els anglesos no estan per collonades i quasi no tenen alta velocitat. El 2003 es va inaugurar l’Eurostar que porta al continent pel tunel de la Mànega, però fins al 2007 no va circular a 300 km/hora, i només en un tram d’uns 80 kms. El govern anglès ha considerat que les inversions les ha de fer en el que utilitzen milions de persones cada dia: Rodalies, els serveis que agafa diàriament la gent que aguanten el país: els treballadors, els que dobleguen l’esquena setmana darrere setmana.

Tornant a Espanya, sembla ser que la consigna dels últims governants (Aznar, Zapatero, Rajoy) és que a la classe treballadora se l’ha de donar per allà on s’aguanten les ampolles, i a les elits catifa vermella per desplaçar-se cap a Madrid, amb pèrdues milionàries per cada km. recorregut. Per acabar-ho d’adobar, el govern francès del Sr. Hollande ha congelat el TGV fins al 2030, corregint la idea de l’Aznar francès, el Sr. Sarkozy (quin parell de capullos!). "S’ha d’invertir en el que utilitza la gran majoria, rodalies", ha dit l’actual president. Amb aquesta última notícia Rajoy ha quedat com el que és, el tonto d’Europa, amb una pila de kms. de tren que van a tota llet però no porten a enlloc, bé, sí, a la ruïna. Ens hem d’independitzar ja, o ens arrossegaran a un pou de on no en podrem sortir mai. Si ho fem, molt aviat serem un gran país. 

Londres

LONDRES I EL TEATRE

(Opinió)

Pels que em coneixen no és cap secret que Londres m’agrada, molt, quasi tot. El seu color, tan diferent al de les ciutats  mediterrànies, els seus parcs, la seva arquitectura conservadora amb els seus totxos quasi cremats, els seus autobusos tan vermells... Menys la manca de sol, m’agrada tot, però hi ha una cosa que a més d’agradar-me em provoca enveja, sana, però enveja autèntica: els teatres i els actors.

I aquí em refereixo a tots, no solament els famosos, perquè hi ha vida més enllà del West End, i molta, però no és la que coneixem els turistes, ni que siguem “turistes culturals” com els que hi anem per veure teatre. M’explico.

Acabo de passar una setmana a casa d’un amic londinenc. Viu en un barri molt tranquil del NW, a tocar del Heat, el parc urbà més gran del món —a més com que els punyeteros ho conten per acres en contes d’hectàrees, encara ho sembla més de gran—. A cent metres de casa del meu amic hi ha un pub bonic per vell, però d’allò més humil i fins i tot desballestat. Un lloc corrent per anar a prendre una cervesa o menjar fish and chips. Doncs en aquest senzill local, la majoria de nits de la setmana, al vespre fan teatre. Una cosa senzilla perquè no hi ha ni escenari, quasi sempre monòlegs, però teatre. No he acabat.

Al nord de la casa del Michael, el meu amic es diu Michael, a una parada de metro hi ha un village que avui forma part del gran Londres: Highgate, un dels recons més bonics —i cars— de la ciutat, i allí hi ha un pub, el Gatehouse, un edifici preciós estil Tudor (el de la foto), que a més de ser un dels pubs més freqüentats d’anglaterra, upstairs hi amaga un teatrillo, un local en el que s’hi ha fet des de obres de Terence Rattigan fins a musicals de petit format. Sí senyor! I no és el West End, i el públic hi va, i els actors poden practicar i potser un dia s’hi descobrirà un futur Sir John Gielgud.

Espero us hagi quedat clar el perquè de la meva —sana— enveja, i ja que hi som vull puntualitzar que la enveja si és sana no és pecat. I ara us prometo que no parlaré més de Londres fins d’aquí a molt temps. No em voldria fer pesat.