LE VOCI DI DENTRO
(al Teatre Municipal de Girona)
Aparentment la trama de Le
Voci... és una bajanada. L’Alberto Saporito somia que a casa dels seus
veïns, els Cimmaruta, s’ha comés un crim i han amagat el cos a la cuina, però
tal és el realisme del somni que es pensa que ha passat de veritat i ho
denuncia a la policia.
El que passa és que Eduardo
de Filippo amb aquesta història banal ens pinta un fresc de l’estil de vida de
la Nàpols de post-guerra —tampoc tan diferent de la de pre-guerra—, fent
desfilar un seguit de personatges impagables: la minyoneta que tot el dia
dormiria, el tiet que es nega a parlar ja que no val la pena en un món ple de
gent que no escolta, la mestressa de casa que es prostitueix, però ho fa simulant
que és vident i llença les cartes... i així del primer a l’últim.
La commedia all’italiana, a diferència de l’anglesa, és molt
exagerada; els sentiments ultrapassen l’estar a flor de pell, no, no, la pell se
la passen de llarg i surten per la boca en forma de crits i amb els gestos en
forma d’excés. La jove que es pensa que s’ha quedat vídua crida com una boja i
s’abraça als veïns encara que siguin homes, cosa que es guardaria de fer en uns
situació normal, i per això és tan difícil interpretar-lo en el seu punt just.
És com la orada a la sal, que no et pots quedar just ni passar-te amb el forn. Per
això és tan gratificant acollir experts com el Toni Servillo, no per fer la
orada, sinó per dirigir i interpretar l’obra.
A més en aquesta ocasió hem
tingut la sort de comptar amb el germà Peppe Servillo* en el rol de (també)
germà a l’obra. Els seus gestos i silencis ha estat una meravella. La resta de
l’elenc, tots amb nota alta. Aquesta peça ja fa temps que la volten pels
millors teatres i la tenen mil·limetrada, amb una posada en escena minimalista
amb quasi res a l’escenari, una il·luminació senzilla però sàviament
administrada i un vestuari realment fastuós per tronat. La direcció del mateix
Toni Servillo cum laude. Penso
—perquè li he vist vàries coses— que avui és un dels grans directors de teatre
europeus.
El Teatre Municipal de
Girona —curiosament ficat dins el mateix Ajuntament— és una preciositat
inaugurada al 1860. Crec que és l’únic teatre vuitcentista català que no ha sofert
cap devastació, però al ser antic té el problema que certes localitats de
segons quins pisos no tenen bona visió. A l’hora de comprar s’ha d’estar al
lloro, o es pot patir. Fet aquest advertiment, acabar dient que hem assistit a
una gran nit de teatre internacional. La tanda d’aplaudiments ha estat
memorable.
*D’aquesta obra hi ha una
gravació de l’any 1978 dirigida i interpretada pel mateix Eduardo de Filippo, i
curiosament el paper de Carlo Saporito l’interpreta Luca de Filippo, el seu
germà en la vida real, com en el cas d’avui. Es nota que a Itàlia la famiglia és molt important, sinó
vegeu la peli de l’Ettore Scola d’aquest mateix títol, però ara ja me’n vaig
massa per les rames. Jo parlant d’Itàlia no acabaria mai.
bravo!
ResponElimina