La Realidad

LA REALIDAD

(a la Sala Beckett)

Estem realment fotuts perquè algú ens està fotent, amb mala voluntat i empecinamiento per fotre'ns, i ho escric en castellà perquè aquesta intenció perversa ha vingut del Gobierno Central. Així es podreixin! (acabo de recuperar un insult que dèiem de petits al pati de can Culapi) Com es possible que una obra com la que he vist avui, una meravella, una filigrana, només pugui estar en cartell dos dies? Ja m'he desfogat, ara anem al comentari.

Denise Despeyroux és una dramaturga uruguaiana, resident a Madrid, molt jove i prometedora. Fernanda Orazi és una actriu argentina també jove i prometedora, i d'aquesta combinació n'ha sortit La Realidad, un monòleg —ara m'estic embolicant— dialogat. M'explico: dues germanes bessones —interpretades per la mateixa actriu— es comuniquen per Skipe perquè una està a casa seva —Uruguai, Argentina?— i l'altra en un poble al cul de la Índia. I que passa? Doncs que la que està a la Índia s'està morint i li demana a la bessona que la suplanti. D'aquestes converses a través del ordinador el que està sortint son una pila de records, retrets, petites enveges... però s'endevina que hi ha amor, molt d'amor. Tot i que la que està a Àsia és una penjada, l'altra intenta seguir-la, entendre-la...

La peça està molt ben plantejada. La germana "urbana" està a casa seva davant el portàtil i a la "il·luminada" la veiem en una projecció a la paret, que és la imatge que veu la seva bessona a l'ordinador. Els diàlegs són brillants, la dicció —tot i ser sudamericana— és perfecte i a la vegada un valor afegit per l'autenticitat que transmet. L'escenografia és curiosa perquè es la de l'obra Consell Familiar, que s'està representant a la Beckett actualment, però està clavada al ser un apartament impersonal.

Cal destacar una actuació memorable de Fernanda Orazi, de gestos, de moviments, tan els d'alegria com els de desesperació, fruit d'una excel·lent i precisa direcció de la mateixa autora. No us puc dir que no us la perdeu, perquè ja ha caigut de la cartellera, però estigueu al lloro per si algun dia la repesquen. La Beckett plena i els aplaudiments han obligat a l'actriu a sortir a saludar repetides vegades, amb cara de satisfacció. S'ho ha merescut.