Pacamambo

PACAMAMBO

(a la Fregoli de La Seca)

Avui fer la crítica se'm farà difícil per més d'un motiu. D'entrada una mena de desassossec per culpa d'arribar a la sala quan estaven tancant la porta. Maleït trànsit! Tot i que vaig amb metro per arribar des d'Igualada haig d'agafar el cotxe i... La Sala Fregoli de La Seca estava fins a la bandera, seixanta persones, i la temperatura rondaria els 28 graus. Total, que he estat incòmode i em temo que m'estic tornant com una princesa a la que afecta tot, però anem a la feina.

Wajdi Mouawad —Incendis— no és un autor de comedietes, els seus texts són potents, més a prop d'un caffè ristretto que de un decaffeinato, i Pacamambo, tot i ser una mena de conte, no és cap mariconada, ni pensaments.

Una nena ha estat trobada després de tres setmanes d'haver desaparegut. S'havia tancat amb el seu gos i la seva àvia difunta en el soterrani de la casa. El psiquiatra investiga, sense massa èxit el perquè i ella es desespera perquè els grans no entén res. L'àvia li deixa al morir una mena de llegat: Pacamambo, un lloc quimèric on tot és...? Es refereix a la vida, una altra vida?

A mi l'obra se m'ha fet una mica pesada —atenció al que he dit al primer paràgraf— i no he acabat d'entendre cap on volia anar l'autor. Analitzada fredament penso que a casa d'aquesta nena molt bé no s'hi devia estar. Ella parla de l'àvia com "la persona que més estimo", cosa que hauria de correspondre als pares. Amb la seva ocultació desespera al progenitors a la vegada que furta que puguin fer un dol decent... No sé, moltes incògnites.

A banda d'això la direcció, de Montse Albàs, i interpretació han estat impecables, destacant, lògic perquè té el paper super protagonista, Marta Parramón en el paper de Julie, la nena. El públic ha aplaudit generosament, o sigui que avui val més que no em feu molt cas. Tot i així, no és una obra fàcil.