EL DRAC D'OR
(al Teatre Akadèmia)
L'autor alemany Roland Schimmelpfenning és relativament jove (nascut al 1967) però actualment és un dels més
representats, col·laborador de la Münchener Kammerspiele, Schaubüne i la
majoria de bons teatres alemanys i austríacs. L'obra d'avui va ser considerada
la peça de l'any 2010. Els responsables de la Sala Beckett, sempre amb un ull (bon
ull) posat al que es fa al món, ja li van dedicar un cicle l'any 2006 i d'aquí
a no massa donarà uns cursos al obrador del Poble Nou.
El Drac d'Or. Estem davant
d'una peça curiosa que a mi m'ha fascinat. A partir d'una tonteria s'ha muntat
una comèdia agredolça o una tragèdia disfressada de comèdia, en paraules de
Moisès Maicas, el director. Estem en un país del nord (igual a benestar),
alemanya segurament. El Drac d'Or és un restaurant de menjar ràpid vietnamita, xinès
i tailandès amb una cuina molt petita —quatre metre quadrats— on hi fot una calda bíblica
en que hi treballen cinc persones. Una d'elles, un jove xinès, té un mal de
queixal de dos parells de collons, però no el poden portar al dentista perquè no existeix:
és il·legal.
A partir d'aquí, i
relacionant aquests personatges amb altres que viuen al mateix immoble —una
mena de 13, rue del percebe patètica—, l'autor basteix un seguit d'històries de
gent ordinària, tots entrellaçats, però amb situacions extremes: precarietat,
immoralitat, sordidesa, explotació... que és digne d'un anàlisi en profunditat
que ens enfonsarà moralment perquè ens aboca a un buit existencial. Sona a molt
fort, però és així.
La posada en escena és
genial, l'escenografia i el vestuari de Ricard Prat bona, bona, i la
il·luminació de Daniel Gener adequadíssima. Menció especial per a Guille
Vidal-Ribes, responsable dels moviments coreogràfics, molt importants en
aquesta posada en escena. Sempre em trec el barret davant dels bons directors
que, humilment, confien els moviments escènics en bons professionals. El teatre
és un art coral i hi ha moltes tecles a tocar.
Per acabar nota altíssima
per tots els actors que han estat genials, i no era fàcil perquè l'obra podia
abocar en excessos, però algú, segur que el director, els ha mantingut en el
punt just. Gran nit de teatre on alguns hem descobert aquest autor que ens ha
proporcionat moments molt divertits, però també d'una tremenda tristesa, com
quan el jove xinès del mal de queixal torna a casa, mort, i explica a la
família que li queda que les coses... doncs no li han anat tan malament.
Terrible!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada