Enlloc, Arizona

ENLLOC, ARIZONA

(a l'Àtic 22)

Si encara no heu anat mai a l'Àtic 22 us recomano que ho feu. És una mena d'extensió del Tantarantana, només que a dalt de tot de l'edifici i dalt de tot del teatre experimental. No espereu que us facin Els Pastorets, però si un dia els fan, no us els perdeu perquè seran heavys de collons, i en nen Jesús surtirà vestit de Sant Nicolau Pistoler, com a mínim. Aclarit això, parlem del que he vist avui.

Enlloc, Arizona son tres peces curtes, les premiades del Concurs de Curts Teatrals 3 de 9. Bales o llàgrimes, de Sílvia Cortés, La furgoneta de Jumon Erra i Morir sonriendo a la luna d'Albert Boronat.

En la primera peça tenim un assassí a sou que és incapaç de fer la seva feina si la víctima es posa a plorar; li agafa una mena d'atac d'empatia, ell també plora i no pot rematar la feina. En la segona tres persones esperen a la vorera d'una carretera en mig del desert que passi una furgoneta que els portarà a la feina... però que hi fa una nena estirada al mig del desert? I en la tercera, un detectiu privat amb els dies comptats per culpa d'una malaltia no entén perquè la víctima somriu.

Tot a càrrec de quatre actors: José Pedro García Balada, Mireia Gubianas, Vanessa Segura i Jordi Soriano, que s'han ficat el públic a la butxaca amb unes actuacions desenfadades i divertides; hi ha hagut moments verdaderament hilrants. No és Hedda Gabler, ni cap obra de Bergman, es tracta d'un teatre sense complexos, desenfadat i divertit, però compte! tampoc és cap comedieta d'enredo o una bajanada.

Les posades en escena molt simples, amb un vestuari i il·luminació correctes. 9 € per entrada no donen per competir amb Agost. La sala a una mica més de la meitat de l'aforament i en acabar un públic agraït ha compensat l'esforç dels actors. Aneu-hi, us ho passareu bé i això avui és molt important.

P.D. Si a més pagueu 50 cts. extres, us podreu servir una copa de vi o cervesa que podreu anar bevent mentre fan la funció, al més pur estil dels teatres londinencs.