Snorkel

SNORKEL

(a la Sala Beckett)

La paraula snorkel ve de l'alemany  i es refereix a un tub que proporciona aire, i era utilitzat per indicar la ventilació dels motors dels submarins alemanys de la segona guerra mundial. Després ha quedat per referir-se als tubs de respiració que es fan servir per bussejar. Una virgueria és una cosa delicada (no en va prové de virgo), exquisida, ben feta i aquesta és la inspiració amb que neix la companyia d'aquest nom. Així consta en el programa de mà el perquè d'aquest nom del grup que va néixer l'any 2009. Albert Boronat és de Coma-ruga. Jo em pensava que a aquest lloc no hi havia nascut mai ningú, que la gent només s'hi anava a banyar, no a parir, però es veu que estava equivocat; corregeixo el meu error. És dramaturg, porta escrites unes quantes obres per a teatre i també per a la ràdio. Fetes les presentacions, anem per feina.

 Si hagués de descriure Snorkel en tres paraules, diria que és una MPM (monumental palla mental), però de les bones, de les divertides i a la vegada profundes, perquè n'hi ha d'altres de les que val més ni parlar-ne i molt menys fer-se-la. Comença amb un dels actors explicant-nos perquè va decidir anar a meditar a un monestir —convenientment reciclat en casa rural— al pic d'una muntanya i al peu d'un llac. Cansat de mirar al cel i deixar la ment en blanc li venen ganes de masturbar-se, i ho fa, però al final s'adona, avergonyit, que tres persones l'observen des del monestir. La resta d'actor retirats al fons de l'escenari el saluden amb la mà. Un monòleg delirant que et preguntes d'on ve i cap on va. A partir d'aquí les coses es compliquen força. Com? Doncs de totes les maneres possibles, veient passar cervatells, acudint a festes imaginàries on no hi ha ningú i s'ha acabat la beguda i els pastissets, explicant històries absurdes ajudants per un projector d'aquells que s'utilitzen en els curset d'auto ajuda i presentacions de resultats... Sí, tranquis, l'snorkel hi surt; el narrador se'l posa i busseja en una piscina buida de plàstic model estoy con Toy, agenollat a fora i amb el cap a dintre. Perquè? S'ha parlat d'un llac d'aigües transparents i...

Ho aneu agafant, oi? Me n'alegro. El que passa és que tota l'obra és un disbarat, però un disbarat mil·limetrat, per capes, molt ben dirigit per Aleix Fauró i actuat excel·lentment pel quartet d'intèrprets Javier Beltrán, Isak Férriz, Marina Fita i Isis Martín, destacant especialment els dos xicots. És un miracle fer durar 80 minuts una obra cosida de monòlegs, utilitzant simbolismes, metàfores, metonímies i qualsevol figura retòrica que se us pugui acudir, i per això acabareu surant en l'espai inclòs entre les parets negres de la Beckett sense saber el perquè... Bé, al final us ho explicarà el Major Tom per boca de David Bowie (Space Oddity, 1969).

Enlloc, Arizona

ENLLOC, ARIZONA

(a l'Àtic 22)

Si encara no heu anat mai a l'Àtic 22 us recomano que ho feu. És una mena d'extensió del Tantarantana, només que a dalt de tot de l'edifici i dalt de tot del teatre experimental. No espereu que us facin Els Pastorets, però si un dia els fan, no us els perdeu perquè seran heavys de collons, i en nen Jesús surtirà vestit de Sant Nicolau Pistoler, com a mínim. Aclarit això, parlem del que he vist avui.

Enlloc, Arizona son tres peces curtes, les premiades del Concurs de Curts Teatrals 3 de 9. Bales o llàgrimes, de Sílvia Cortés, La furgoneta de Jumon Erra i Morir sonriendo a la luna d'Albert Boronat.

En la primera peça tenim un assassí a sou que és incapaç de fer la seva feina si la víctima es posa a plorar; li agafa una mena d'atac d'empatia, ell també plora i no pot rematar la feina. En la segona tres persones esperen a la vorera d'una carretera en mig del desert que passi una furgoneta que els portarà a la feina... però que hi fa una nena estirada al mig del desert? I en la tercera, un detectiu privat amb els dies comptats per culpa d'una malaltia no entén perquè la víctima somriu.

Tot a càrrec de quatre actors: José Pedro García Balada, Mireia Gubianas, Vanessa Segura i Jordi Soriano, que s'han ficat el públic a la butxaca amb unes actuacions desenfadades i divertides; hi ha hagut moments verdaderament hilrants. No és Hedda Gabler, ni cap obra de Bergman, es tracta d'un teatre sense complexos, desenfadat i divertit, però compte! tampoc és cap comedieta d'enredo o una bajanada.

Les posades en escena molt simples, amb un vestuari i il·luminació correctes. 9 € per entrada no donen per competir amb Agost. La sala a una mica més de la meitat de l'aforament i en acabar un públic agraït ha compensat l'esforç dels actors. Aneu-hi, us ho passareu bé i això avui és molt important.

P.D. Si a més pagueu 50 cts. extres, us podreu servir una copa de vi o cervesa que podreu anar bevent mentre fan la funció, al més pur estil dels teatres londinencs.

Este no es un lugar adecuado para morir

ESTE NO ES UN LUGAR ADECUADO PARA MORIR

(a la Sala Beckett)

L’he agafat de miracle, doncs avui era l’últim dia, me n’he sortit pels pèls —entrades esgotades— i ha valgut la pena. Actualment les obres duren poc i has de fer miracles per veure el que t’interessa. Este no és un lugar... és una peça molt ben estructurada en la que cap detall no és banal, per exemple la posada en escena. La Beckett ha sacrificat una munt de files de butaques per donar una profunditat poc habitual al escenari amb el corresponent sacrifici de “caixa”. I perquè?

Doncs per poder iniciar l’obra des de la quinta punyeta—l’actor totalment al fons— perquè de moment ens explica una cosa que realment ens interessa poc: ha trobat el seu gos aixafat a la vorera de la carretera. A partir d’aquí ens anem introduint en la seva família, el poble on viuen, el que diuen els habitants —personalitzats en l’amo de la ferreteria, un torracollons olímpic— i es van acostant a la fila 1, involucrant-nos als espectadors. Bravo per Víctor Peralta, responsable de l’espai escènic.

De mica en mica ens anem introduint en aquesta família, de la que falten el pare i el germà, morts, però hi són presents en cada moment en un joc molt hàbil. Exemple: expliquen una anècdota del pare i automàticament apareix el progenitor representant el que va passar, i així amb uns i altres, sempre fet amb un gran sentit del ritme, cosa que dona una dinàmica especial a l'obra. És una obra dura, però amb moments sinó còmics, sí brillants, com quan entren la mare i el veí/amant, enjogassats i al assabentar-se de la mort del gos, l’home li pregunta “que puc fer per tú?” i el fill respon “cordar-te la bragueta”.

Penso que Albert Boronat ha escrit una peça molt ben estructurada i força inquietant, i que la directora Judith Pujol ha sabut interpretar com s’havia de conduir. Els actors: Sergi Torrecilla, com a fill i narrador a la vegada i la resta de companys, Òscar Mas, Oriol Genís, Rosa Cadafalch, Pepo Blasco i Xavi Àlvarez han estat magnífics.

Conclusió: si este no es un lugar adecuado para morir, tinguem clar que tampoc és un lloc adequat per viure-hi. Forts i sincers aplaudiments dels que hem pogut entrar a la sala, i atenció, Accent Obskené continua presentant obres a la Beckett fins el 13 d’octubre. Estigueu al lloro.