Recortes, Hi Vis, Fragile

RECORTES. HI VIS i FRAGILE

(al Teatre Lliure de Gràcia)

Avui al Lliure de Gràcia hem tingut sessió doble, com en els cines de barri d'abans; hi hem pogut veure dues peces curtes de dos autors escocesos, Clara Brennan i David Grieg, la primera una desconeguda per a mi a diferència del segon, autor de L'Arquitecte que vam poder paladejar la temporada 2010-11 al Lliure de Montjuic.

Sota el nom de Recortes Juan Cavestany —Animalario, Urtain...— ha adaptat els dos textos a la nostra problemàtic actual, les retallades que afecten sobretot a les persones amb més necessitats, en el primer cas una disminuïda física i intel·lectual, i en el segon un jove amb problemes mentals i drogoaddicció.

En el primer curt una mare explica que ha passat per una botiga que li agrada molt i ha comprat un consolador, maquíssim, no massa gran i d'un color preciós. És per a la seva filla, una noia disminuïda que no parla, es belluga amb dificultat... però és masturba, i ella col·labora en que trobi aquests petits moments de  plaer i felicitat. El plantejament és d'una valentia insòlita doncs, qui té el valor de negar-li aquests petits moments de felicitat? Monsenyor Rouco Varela? —aquest afegitó és meu—. Ella no, i mentre explica això  es preocupa pensant qui cuidarà de la seva filla quan els pares no hi siguin, i va parlant i disfressant-se amb una roba estranya que més endavant entendrem de que és, i jo no penso desvetllar.

En el segon curt el jove que té el cervell fregit per culpa de la drogodependència es presenta a les cinc de la matinada, entrant per la finestra, a casa de la seva cuidadora de l'ambulatori de salut mental en que ella treballa i ell és pacient. Està molt inquiet perquè s'acaba d'assabentar que per culpa de les retallades tancaran el centre d'atenció i entre ells dos manté un diàleg penós que no portarà enlloc perquè les decisions ja estan preses pels que manen... A mi potser el que menys m'ha agradat d'aquesta part, és que el paper de la cuidadora el fèiem el públic llegint en veu alta el text que apareixia sobretitulat.

Mariano Barroso ha dirigit magistralment la parella d'actors, ella Nuria Gallardo, madrilenya que possiblement recordareu els que heu vist El Viaje a Ninguna Parte (1986) del gran Fernando Fernán Gómez, en el paper de Rosita. Ell Alberto San Juan, madrileny també i vell conegut dels escenaris de Barcelona. Els dos han estat magnífics. Molt bona posada en escena, especialment la part de la dona amb aquesta acció d'anar-se disfressant "d'aquella cosa" mentre es lamenta dels problemes actuals i els que es tem pel futur.

La sala de Gràcia fins a la bandera —era nit d'estrena— i com és habitual, molta gent de la professió que han aplaudit — i els que no ho som també— llarga i efusivament. Problema: només estarà en cartell fins diumenge dia 9. Una verdadera llàstima que aquesta meravella no es pugui veure més dies. Si podeu, intenteu trobar entrades.