Doña Rosita la soltera

DOÑA ROSITA LA SOLTERA, O EL LENGUAJE DE LAS FLORES

(a la Sala Gran del TNC)

Les obres de Federico García Lorca tenen un problema: són tan bones, que les patinades es noten molt, i si a això hi afegim que els que ja comencem a ser grans n'hem vist unes quantes, sempre ens queda el record d'aquelles que van vorejar l'excel·lència, i com deia la meva àvia, les comparacions són molt odioses.

Doña Rosita és la última obra que es va estrenar en vida de l'autor, abans que uns feixistes fills de puta l'assassinessin per... enveja segurament, i lava estrenar la Margarida Xirgu precisament a Barcelona.

La trama, prou coneguda, va d'una noia de 20 anys que esta promesa amb el seu cosí, que per imperatius familiars ha de marxar a l'Argentina, però li promet tornar per casar-se. Estem al 1885. La peça està estructurada en tres actes situats al 1885, 1900 i 1911, ressaltant l'implacable pas del temps.

La versió que hem vist avui a TNC s'ha fet amb molts mitjans; escenografia espectacular de Sebastià Brossa, vestuari magnífic de Míriam Compte i il·luminació bona de Lionel Spycher —al primer acte potser enlluernava una mica, doncs feia efecte contrallum—. Els 19 personatges de la versió original s'han reduït a 17 interpretats per 14 actors. Com diem al meu poble, que no falti de res, però...

Penso que el director Joan Ollé ha comés errors importants en l'enfocament que ha donat a la manera d'interpretar-la, doncs l'ha banalitzat i jo no tinc clar que les obres de García Lorca ho admetin. El poeta i dramaturg beu de dos dels grans: Antonio Machado i Juan Ramón Jinénez, i tot i que les seves obres tenen moments alegres, amb coplas i poemes divertits, la malenconia que va aprendre dels dos mestres no permeten segons quines frivolitats.

Pel meu gust, fins al tercer acte, quan les coses ja estan resoltes —mal resoltes— la peça no agafa el to i el gruix que es mereix, la intensitat lorquiana que aflora de les entranyes, dels atavismes més profunds. Les escenes de la Aya i la Tía —Arànega i Elias— en aquest últim acte són de llarg les millors. De l'elenc, pel meu gust només han destacat tres actrius, Arànega, Elias i Navas i d'aquest trio la Mercè Arànega els ha robat la funció descaradament, però, no s'ha d'oblidar que les minyones de García Lorca acostumen a ser papers d'antologia.

La Gran del TNC estava pràcticament plena; felicitem-nos perquè les aigües baixen brutes i per molt que Mariano Rajoy digui que les coses van més bé, només milloren pels dirigents del seu partit que cobren en negre, i aquests no crec que sàpiguen ni que és un teatre.