DESIG SOTA ELS OMS
(al TNC)
A tocar d'Igualada hi ha una ciutat petita que tenia un cine, gran, un
d'aquells que els diumenges feien sessió doble, dues pelis i un parell de curts
de dibuixos animats. La gent s'hi passava pràcticament tota la tarda i la
canalla quan s'avorria sortia a fer ballar la baldufa al vestíbul. Entre les
dues pel·lícules feien un descans... llarg, depenent del consum que es feia al
bar, però mai es reprenia la sessió fins que no s'havien servit 20 kgs. de
calamars a la romana, que eren els que havien comprat per fregir cada diumenge.
Aquesta anècdota m'ha vingut al cap avui al TNC ja que a la
representació del Desig Sota Els Oms hi hagut un entreacte excessiu i dic
excessiu perquè a l'escenari no s'hi havia de canviar res. Ja m'hauria agradat
retornar a la meva joventut i escoltar, darrera el teló, els cops de martell
dels tramoistes que escoltàvem a cada canvi d'escena. En fi...
Tot i saber d'unes crítiques no massa favorables, he anat al TNC per un
tema de revival. Quan tenia més o
menys quinze anys vaig veure aquesta obra a l'Ateneu Igualadí —aleshores Centro Nacional, ves quines coses— i
vaig quedar impressionat, especialment pel tema. Que s'emboliquessin la
madrastra i el fill, a l'any '55 no era l'habitual a la soferta postguerra que
tota ella feia pudor de ciri d'església.
Ara la gent ja estem de tornada, però tot i així la història, sense ser
nova, és forta. Ja ens ho va explicar Eurípides en el seu Hipòlit. El problema
d'aquesta versió ha estat, penso jo, que ni Iban Beltran ni Joan Ollé com a adaptadors
han estat encertats i a partir d'aquí Joan Ollé com a director no hi ha pogut
fer gran cosa. Les escenes inicials amb els tres germans han estat infantils, explicant
el conflicte entre germanastres de manera artificial, tot molt allargat. Quan
ha aparegut el vell pare amb la nova dona, jove i bonica que s'ha portat de la
ciutat, s'havia de començar a crear la tensió sexual amb el fill petit, però en
cap moment de l'obra s'ha aconseguit sentir "olor de sexe". Molta
xerrameca, però no es palpava res i aquesta és la base del conflicte. Aquí per
a mi l'obra s'ha ensorrat. Després l'entreacte quilomètric i la festa pel
naixement del fill, que no s'acabava mai; han begut, han ballat i fins i tot
han fet el ruc, però tot s'anava diluint en un avorriment mortal, i així fins a
dues hores i mitja.
L'obra de O'Neill porta quasi 100 anys a l'esquena i possiblement el
temps li ha fet mal, però l'Hipòlit d'Eurípides en porta prop de 2.500 i jo n'he
vist alguna adaptació memorable. L'elenc —quinze persones a escena— no s'ha
pogut lluir i sap greu perquè ja no és massa habitual veure muntatges d'aquesta
magnitud. L'escenografia de Sebastià Brossa d'aquelles d'épater le bourgeois; la granja damunt una plataforma giratòria
que mostrava quatre àmbits diferents i la il·luminació de Lionel Spycher i
Ganeca Gil m'ha semblat excessivament confosa en gran part de l'obra.
No sé, el TNC em sembla que no peta fi, i em temo que el seu pressupost
està molt lluny d'altres teatres que administren amb molta dignitat els pocs
diners de que disposen. Aquest que hauria d'haver estat un gran projecte, en
temo que ha estat un gran fracàs.
